L'ESCOLTA ACTIVA

 

La forma d'escoltar expressa la manera que té cadascun per interrelacionar-se, així com la seva capacitat general de relacions amb la resta. La falta de comunicació que es pateix avui dia es déu a què no es sap escoltar als demés, on s'està pendent de les pròpies emissions. La manca d'escolta es supleix amb la pseudoescolta. Sovint es creu què la persona que està callada davant de la que parla és perquè l'està escoltant. Escoltar requereix d'un esforç superior al que es fa quan es parla.

Per a un professional si vol motivar haurà d'escoltar el què motiva o desmotiva al seu col·lectiu. Per tant, els educadors/es, mestres, professors/es, professionals, etc., hauran de posar-se les antenes tant per escoltar com per poder transmetre els missatges.

Però que és realment l'escolta activa?

Significa escoltar i entendre la comunicació des del punt de vista qui parla.

Però quina és la diferència entre el sentir i l'escoltar?

El sentir és percebre les vibracions del so i escoltar és entendre, comprendre o donar sentit al que es sent.

Podem trobar barres - obstacles en l'escolta activa, com per exemple:

Comparar: ocorre quan el receptor mentre escolta s'està intentant comparar amb l'emissor, i això no li permet assimilar el que diu perquè està ocupat mentre compara.

Llegir el pensament: el receptor és com si estigués jugant a endevinar què pensa l'emissor mentre parla.

Assajar: abans que l'emissor acabi de parlar, el receptor ja està assajant el què li dirà quan acabi, no té suficient temps per escoltar el què està dient.

Filtrar: ocorre quan el receptor filtra o selecciona només allò que li interessa pel que unes coses s'escolten i altres passen per alt.

Jutjar: es tracta de no escoltar a la persona a qui s'ha prejutjat. La persona s'ha etiquetat prèviament i no se li presta atenció al que diu. S'ha de recordar que en l'escolta activa mai s'ha de jutjar.

Somiar: on l'emissor explica un esdeveniment que al receptor li recorda algun que hagi viscut.

Identificar-se: és un bloqueig molt comú. Quan l'emissor explica alguna cosa que recorda el receptor alguna li va ocórrer també a ell, és molt comú que aquest es llenci a explicar la seva experiència abans de deixar que l'altra acabi d'explicar la seva.

Aconsellar: és causa sovint que el receptor es centra més en el problema en si en la persona que ho experimenta.

Discutir: les persones discutidores de per si, semblen estar buscant de continu l'ocasió per no estar d'acord en alguna cosa i es centren en allò que no els sembla d'acord amb les seves creences o forma de pensar.

Portar sempre la raó: una discussió dominarà la inflexibilitat i certa intolerància cap a la crítica, farà que existeixi una falta d'enrequiment que sol comportar tot intercanvi.

Canviar de conversa: quan el tema de conversa avorreix el receptor intenta canviar de tema on a vegades es fa us de la broma o d'una sortida enginyosa per evitar la incomoditat d'escoltar seriosament a la persona que parla.

Per tant, alguns consells que hauríem d'utilitzar per escoltar eficaçment serien:

Mostrar empatia: és una de les claus per comunicar-se millor amb els altres, ja que proporciona una major comprensió dels problemes i la possibilitat d'oferir nous plantejaments i també la modificació dels propis.

Tenir sentit del temps: regular el temps per parlar i mesurar la pròpia participació, coneixent quan intervenir i quan mantenir-se en silenci, on haurem de donar temps perquè les persones expressin els seus sentiments.

Parafrasejar: significa verificar o dir amb les pròpies paraules el que sembla que l'emissor acaba de dir.

Confirmar o aclarir: es tracta de fer preguntes convenients referides al que la persona explica per estar content.

UNA MENT MERAVELLOSA

http://www.youtube.com/watch?v=BV9nzukUUtU

Tot i que hi ha una sèrie de pel·lícules que parlen dels diferents trastorns de personalitat i de malalties mentals, faré referència a la pel·lícula “Una ment meravellosa”, de Ron Howard del 2001”. Sols he posat el final, però si podeu, us recomano que la veieu, és molt emotiva!

Tot s’ha de dir que aquesta pel·lícula parla de la vida del matemàtic John Forbes Nash, des de la seva arribada a la Universitat de Princeton, a Nova Jersey, primer com a estudiant i llavors com a professor, on ens mostra la seva intel·ligència en matemàtiques. D’adult, descobreix que pateix esquizofrènia – paranoica, però ell aconsegueix manejar la seva malaltia gràcies al tractament mèdic, que és la seva dona, on continua treballant en aquest tema, de l'esquizofrènia on al 1994, rep el premi nobel pel seu gran treball.

Hem de destacar la brillant actuació dels dos protagonistes, en Russel Crowe i Jennifer Connelly, i també les actuacions de Paul Bettany i Ed Harris, els dos interpretant els papers de Charles i de l’espia americà que apareix en les al·lucinacions del protagonista.

L’esquizofrènia paranoica és una malaltia mental de llarga duració. La malaltia fa difícil diferenciar entre la realitat i la fantasia. L’esquizofrènia paranoica fa que la persona canviï de manera de pensar, d’actuar, de treballar i de parlar amb la resta de les persones. Els primers signes de la malaltia poden presentar-se en homes i dones a edats compreses entre els 15 i 34 anys, i aquesta malaltia és incurable on les medicines i l’orientació psicològica poden ser de gran ajuda.

Les causes de l’esquizofrènia paranoica són desconegudes. És possible que les persones posseeixin al seu cervell, una quantitat excessiva d’un químic anomenat dopamina, on la tensió nerviosa no és la causant però si que pot empitjorar els símptomes. I els seus signes apareixen lentament però també poden aparèixer molt ràpidament, on les persones que ho pateixen es poden sentir confusos, ser capaços de prendre decisions, etc., i és possible que senti(emoció i oïda) i vegi coses inexistents, també poden creure que allò fals és verdaders, on les anomenarem deliris.

Per tant, és molt difícil que les persones que pateixin esquizofrènia paranoica acabin acceptant la seva malaltia, però també és important, que les persones que hi ha al voltant de la persona malaltia també pateixen, i és aquí, on hem de front a dos móns diferents que pateixen: el malalt i les persones de l’entorn, ajudar-les en tot el que calgui.

L'ESQUIZOFRÈNIA

http://www.youtube.com/watch?v=Ygvk1xwsvAk
L'esquizofrènia és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada. És causada, probablement, per un defecte bioquímic o microestructural cerebral que a hores d'ara encara no està aclarit del tot. Existeix una gran varietat de símptomes indicadors d'esquizofrènia. Entre aquests es troben alteracions del pensament, al·lucinacions, moviments anormals i alteracions de la motivació. Cap d'aquests símptomes, però, és patognomònic de la malaltia, la qual cosa genera moltes dificultats per a emetre un diagnòstic. Es postula que diversos factors intervenen en la seva aparició, entre ells l'herència genètica, alteracions en la migració de poblacions cel·lulars durant el desenvolupament embrionari, l'ús de drogues i l'estrès ambiental. És una malaltia crònica però pot millorar amb el tractament, sobretot farmacològic. L'esquizofrènia es classifica entre les denominades “Psicosis Endògenes”, caracteritzades per una pèrdua del judici de la realitat, detenció o interrupció biogràfica, absència de consciència de malaltia (falta d'insight), símptomes egosintònics, angoixa primària i presència de fenòmens psíquics impropis (deliris, al·lucinacions). Amb el terme “endògena” es vol posar de manifest el fet fonamental que els processos psicopatològics essencials es desenvolupen a l'interior de l'ésser psíquic individual.

L'esquizofrènia es caracteritza comunament pels anomenats “símptomes positius” (exacerbacions del comportament normal) i per “símptomes negatius” (falta o disminució del comportament normal). Els símptomes positius s'agrupen sota el terme psicosi i típicament inclouen deliris, al·lucinacions i desordre del pensament. Els símptomes negatius poden incloure dificultat en la parla, emocions impròpies (incoherència afectiva) o pèrdua d'aquestes i falta de motivació. A més poden aparèixer problemes de disminució neurocognitiva. Aquestes prenen la forma de reducció o deteriorament de funcions psicològiques bàsiques tals com la memòria, l'atenció, la resolució de problemes i la cognició social. L'aparició de la malaltia habitualment té lloc al final de l'adolescència o principi de l'edat adulta, essent els homes propensos a mostrar símptomes abans que les dones.

El psiquiatra Emil Kraepelin fou el primer en agrupar el que anomenava “dementia praecox” i altres formes de malaltia mental. Aquesta classificació fou reanomenada més tard per “asquizofrènia” pel psiquiatra Eugene Bleuler quan es va veure que el nom atorgat per Kraepelin no era el més adequat per a descriure l'estat.

L'enfocament del diagnòstic de l'esquizofrènia ha tingut oposició, sobretot per part de moviments antipsiquiatria, que argumenten que classificar determinats pensaments i comportaments com a malaltia permeten el control social d'individus que la societat troba indesitjables però que no han comés cap crim. Aquest argument, diuen, és una manera injusta de classificar un problema social com a problema mèdic per a permetre la retenció forçada i el tractament de gent que mostra aquest comportament, que és una cosa que es pot realitzar sota el vist-i-plau de la legislació per a la salut mental en la majoria dels països occidentals. Més recentment, ha estat argumentat que l'esquizofrènia és només un dels extrems d'un espectre d'experiències i comportaments, i totes les persones podrien tenir experiències així en la seva vida. Això és conegut com el “model de psicosi continu” o “l’enfocament dimensional”.

Encara que no s'han identificat les causes definides de l'esquizofrènia, la majoria dels investigadors i clínics de l'actualitat creuen que aquesta malaltia és sobretot un trastorn del cervell. Es creu que l'esquizofrènia pot ser el resultat d'una mescla de predisposició genètica i l'estrés ambiental (la investigació suggereix que successos estressants poden actuar com a factor precipitant d'un episodi esquizofrènic).

També es creu que els processos en el neurodesenvolupament inicial són importants, en particular aquells que succeeixen durant l'embaràs. A la vida adulta s'ha donat particular importància al trastorn de les vies mesolímbiques que alliberen la dopamina. Aquesta teoria, coneguda com “l’hipòtesi dopaminèrgica de l'esquizofrènia”, procedeix principalment del descobriment accidental del fet que un grup de drogues que bloquegen el funcionament de la dopamina, conegudes com a fenotiazines, redueixen els símptomes psicòtics. Aquestes drogues han estat objecte d'un gran desenvolupament al voltant de la medicació antipsicòtica que, actualment, és utilitzada com a tractament de primera línia. Malgrat tot, aquesta teoria és massa simplista com per a constituir una explicació completa.

LES HABITACIONS DE LA MORT

Com podem permetre que aquest tipus de coses, fets o circumstàncies passin al nostre món? Tenim un món espectacular i nosaltres, els humans, l’estem destruint.

Tot i que el vídeo ha estat molt escandalós, hem pogut veure una petita realitat de la Xina. Les habitacions de la mort, ens han fet viatjar internament, a les emocions dels éssers humans, ja que sols ho hem pogut veure al documental, però realment, seriem capaços de veure-ho en directe?

És indignant que pugin fer això amb bebès i infants, que no poden defensar-se. Les persones, i ara em refereixo a les dones, estem idealitzades per portar petites persones al món. Com som capaces de deixar-los abandonats, i com són capaços els treballadors i treballadores dels orfenats de tractar-los així?

Sabem que el món està molt desestructurat, que en certes regions del món tot és luxe, i altres una immensa pobresa, però el que no hem de fer, és tractar-nos d’aquesta manera.

Potser el problema és que a Xina a cada segon i mig neix una nova vida, però també són moltíssim els bebès que són abandonats o morts abans de néixer, ja que és una llei imposada del govern.

Tornant a la pregunta d’abans de perquè som capaces d’abandonar-les, podríem suposar de què són mares solteres i es troben soles al món i sense cap possibilitat d’alimentar i fer créixer als seus fills, però tot i així, podríem suposar que les mares cuidarien millor als seus fills/es abans dels orfenats, ja que com hem pogut veure, els bebès estan mal atesos, on no se’ls cobreix cap necessitat i on poden acabar morint a causa d’aquesta situació.

Puc entendre diferents qüestions i respostes al tema de les “habitacions de la mort” però el que no entendré és com aquestes treballadores poden tenir els cors tant petits i buits d’afecte.

En breus paraules, és horrible!

LES ADDICCIONS A INTERNET I A LES NOVES TECNOLOGIES

Tot i que han passat uns quants dies, el passat 8 d'octubre, vaig poder assistir a la conferència sobre les Addiccions a Internet i a les Noves Tecnologies, una patologia de la llibertat del Sr. Enrique Echeburúa.

Enrique Echeburúa, catedràtic en Psicologia Clínica de la Universitat del País Basc, membre fundador de l'Institut Basc de Criminologia i President de la Societat Basca de Victimologia, ha treballat i treballa a l'atenció directe a víctimes de delicte.

Ha publicat nombrosos llibres, entre ells, "Personalitats Violentes, Manual de Violència Familiar, Abús Sexual a l'Infància, Viure sense violència, Aprendre un estil de vida i Com superar un trauma.

Enrique Echeburúa és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i és sobretot, una persona propera i disposada aestar junt amb qui viuen sense llibertat.

A la conferència, Enrique Echeburúa ens va introduir les conductes quotidianes potencialment addictives, com ho són el joc, el sexe, el menjar, anar de compres, utilitzar el mòbil o connectar-se a Internet, etc. Un cop explicades aquestes conductes, ens va introduir al circuit del plaer, com a través de l'activació del sistema límbic hi ha una funció adaptativa de supervivència, on hi ha l'alliberació de neurotransmissors com la dopamina, endorfines, etc.

Podrien sorgir uns límits entre les conductes normals i les conductes addictives, com per exemple: la pèrdua de control, la forta dependència psicològica, la pèrdua d'interès per altres activitats gratificants, interferències greus en la vida quotidiana, etc., on les característiques de les conductes addictives podien comportar: un control incial per reforçadors positius, un control final per reforçadors negatius i un síndrome d'abstinència (com l'humor depressiu o irritable, inquietud psicomotriu, falta de concentració i trastorns del son).

Segons Enrique Echeburúa, les addiccions podien ser de dos tipus: químiques, on sorgien politoxicomanies freqüents, motivació molt baixa i negació del trastorn, i les psicològiques, on sorgien politoxicomanies no freqüents, motivació menys baixa i negació del trastorn.

Per tant, podien sorgir factors psicològics de predisposició, on hi havia dues variables: les que derivaven de la personalitat, com buscar noves sensacions, impulsivitat, una baixa autoestima, una intolerància als estímuls no placentaris, un afrontament inadequats, etc., i una vulnerabilitat emocional, com una falta o pèrdua d'afecte, una cohesió familiar dèbil, o una pobresa de relacions socials, etc.

Per tant, els objectius terapèutics del Senyor Enrique Echeburúa es centraven en anar encaminats al consum controlat i a l'abstinència.

LES DISTORSIONS COGNITIVES

http://www.youtube.com/watch?v=yPNChbaD5rc

Després d'haver trobat aquest vídeo al youtube i veure'l, podríem dir que les distorsions cognitives, encara que no vulguem, afecten a tota la societat. Tot i que avui dia ens planegem la vida, o almenys la planifiquem de la manera o forma que ens agradaria com anés, mai podrem donar una resposta a la trajectòria de la nostra vida o simplement, intentarem anar pel camí correcte, tot i tenir els petits entrebancs diaris.

Per tant, el què vaig poder entendre de les distorsions cognitives a la classe de Psicologia, és que en primer lloc, se'ns activa el nostre esdeveniment o fet, on llavors es creen pensaments i creences que tot i que creiem nosaltres que podrien ser certes, també podrien ser equívoques, on llavors, a conseqüència d'aquests pensaments, sorgeixen emocions i conductes contràries a l'estat d'ànim al qual ens estem sentint en aquell moment.

I per aquest motiu, són els psicòlegs cognitivistes on actuen en la nostra manera de pensar, on ens poden ajudar a canviar el nostre pensament i fins i tot, l'estat d'ànim i la nostra conducta.

Per tant, encara que no vulguem que les distorsions cognitives no ens afectin, és en realitat una afirmació negativa, ja que tot ens afecta a tothom, d'una manera més àmplia o reduïda, però tot afecta, ja sigui de forma directa a través de les nostres emocions o indirecta a través del nostre inconscient.

A la vida quotidiana, realitzem bastants distorsions cognitives i sense adonar-nos la majoria de les vegades.

LA PIRÀMIDE DE MASLOW

http://www.youtube.com/watch?v=SCyypNdJCTQ

La Piràmide de Maslow és una teoria psicològica sobre la motivació humana desenvolupada en 1943 per Abraham Maslow, un psicòleg humanista d’Estats Units, on va néixer l’1 d’abril de 1908 i va morir el 8 de juny de 1970. Maslow va formular una jerarquia de necessitats humanes defensant la teoria de que conforme es van satisfaent les necessitats humanes, les persones desenvolupen necessitats i desitjos més alts.

La Piràmide consta de cinc nivells, els quatre primers són considerats com necessitats del dèficit, mentre que el nivell superior es refereix a la necessitat de l’ésser.

Necessitats Fisiològiques bàsiques: per mantenir la homeòstasi (tendència d’un organisme a mantenir una estabilitat interna o equilibri orgànic) com respirar, beure, dormir, menjar, alliberar desitjos corporals o mantenir relacions sexuals.

Necessitats de la seguretat: sorgeixen de la necessitat de que la persona es sent segura i protegida. Es distingeixen els següents tipus de seguretat: física (de treball, ingressos i recursos) i moral i fisiològica (familiar, de salut, d’estima, etc.).

Necessitats d’acceptació social: estan relacionades amb el desenvolupament afectiu de l’individu, són necessitats com la pertinença a un grup, l’amistat, l’afecte o l’amor.

Necessitats d’autoestima: es refereix a la valoració d’un mateix atorgat per altres persones.

Necessitats d’autorealització: són les més elevades, s’aïllen al cim de la jerarquia, és la necessitat indiscutible d’un ésser humà de fer el màxim que pot a través de les seves habilitats.

Segons la Teoria de Maslow, per aconseguir motivar a les persones que ens envolten s’ha de buscar quines necessitats fan falta. En els països desenvolupats les necessitats fisiològiques i de seguretat estan cobertes en la majoria dels casos, és per això que les empreses intenten oferir mitjans per satisfer les necessitats de pertinència a grups o de prestigi social.

Hi ha un exemple, l’anunci de Repsol, que està basat en la Piràmide de Maslow, en el qual explica la teoria dels cotxes en lloc de les persones.

http://www.youtube.com/watch?v=WBAd99v9mn4

SEVEN, una altra manera de visualitzar els set pecats capitals.

http://www.youtube.com/watch?v=hc4YaqC0nD0

Tot i que sols he adjuntat un petit fragment de la pel•lícula "SEVEN", sens dubte aquesta pel•lícula és un clàssic modern del cine policíac contemporani. Aquesta pel•lícula va ser dirigida per David Fincher i interpretada per quatre grans actors: Morgam Freeman, amb el paper de William Somerset, un policia a punt de jubilar-se; Brad Pitt, com David Mills, el detectiu idealista y resen arribat de la cuitat; Gwyneth Paltrow, la dona de David Mills, agoviada per la soledat i la cuitat en la què viu, i Kevin Spacey, que realitza una interessant revisió del psicòpata de notable intel•ligència a l’estil Anthony Hopkins en “El Silencio de los Corderos”.

El trama de la pel•lícula gira entorn als set pecats capitals que constitueixen els nusos cinematogràfics de la pel•lícula. Cada assassinat, comès de forma metòdica, va donant les pistes als detectius, on al final, Somerset i Mills acabaran col•laborant en l’obra final del criminal: l’envidia i la ira seran els últims pecats comesos i donaran la conclusió a una obra de caràcter bíblic i un acte de justícia pel criminal que es sent fastiguejat de la societat en la que viu.

Aquesta pel•lícula té aspectes molt interessants, com l’estètica, la fotografia de la pel•lícula: gris, trista, en ple hivern i una mica claustrofòbica, i sobretot un desenllaç molt original i impactant que ressalta tot el treball del guió de la pel•lícula.

Algunes definicions dels set pecats capitals, segons la viquipèdia són:

La luxúria és usualment considerada el pecat que inclou pensaments o desigs obsessius o excessius de naturalesa sexual. La luxúria insatisfeta pot portar a compulsions sexuals o sociològiques i/o transgressions, incloent-hi (però no limitades a) addicció al sexe, adulteri i violació.

Actualment la gola s'identifica amb el consum excessiu de menjar i beguda, tot i que en el passat qualsevol forma d'excés podia caure sota la definició d'aquest pecat. Marcat pel consum excessiu de manera irracional o innecessària, la gola també inclou certes formes de comportament destructiu. Així, l'abús de substàncies o les borratxeres poden ser vistos com a exemples de gola.

La cobdícia és, com la luxúria i la gola, un pecat d'excés. Tanmateix, la cobdícia (vista per l'Església) s'aplica només a l'adquisició de riqueses en particular. "Avarícia" és un terme que descriu molts altres exemples de pecats. Aquests inclouen deslleialtat, traïció deliberada, especialment per al benefici personal, com en el cas de deixar-se subornar. Recerca i acumulació d'objectes, robatori i assalt, especialment amb violència, els enganys o la manipulació de l'autoritat són totes accions que poden ser inspirades por la cobdícia. Aquests actes poden incloure simonia.

La ira pot ser descrita com un sentiment no ordenat, ni controlat, d'odi i enuig. Aquests sentiments es poden manifestar com una negació vehement de la veritat, tant envers els altres com envers un mateix, impaciència amb els procediments de la llei i el desig de venjança fora del treball del sistema judicial (portant a fer justícia per les seves pròpies mans), fanatisme en creences polítiques i generalment desitjant fer mal a altres.

Com la cobdícia, l'enveja es caracteritza per un desig insaciable. Tanmateix, difereixen per dues grans raons: Primer, la cobdícia està més associada amb béns materials, mentre que l'enveja pot ser més general; segon, aquells que cometen el pecat de l'enveja desitgen alguna cosa que algú més té, i que perceben que a ells els fa falta. Dant defineix això com "amor pels propis béns pervertit al desig de privar altres dels seus." Al Purgatori de Dant, el càstig per als envejosos era de tancar-los els ulls i coure'ls, perquè havien rebut plaer en veure uns altres caure.

L'orgull és considerat l'original i més seriós dels Set Pecats Capitals, i de fet, és també la principal font de la qual deriven els altres. És identificat com un desig per ser més important o atractiu que els altres, fallant en afalagar els altres.

La peresa és el més "metafísic" dels Pecats Capitals en tant que està referit a la incapacitat d'acceptar i fer-se càrrec de l'existència com a tal. És també el que més problemes causa en la seva denominació.

ELS INFANTS I ADOLESCENTS DE L'ESTACIÓ DE TREN DE LENINGRADSKY

http://www.youtube.com/watch?v=mnKsj7OIhE8

Aquest inflamat documental mostra la realitat de molts infants, adolescents i joves russos sense llar, en particular d’un grup que viuen tant de dia com de nit als voltants de l’Estació de tren de Leningrasky, a Moscú.

Cada any cent mil menors abandonen les seves llars per viure als carrers de Moscú, on normalment han estat abandonats per negligència dels pares – mares generalment per culpa de l’alcoholisme.

Ens podem endinsar en les seves vides, les rutines i els seus somnis trencats. Infants i adolescents que per sobreviure tenen que robar, prostituir-se, alguns cauen en les xarxes de pederastes, etc..., on tot i així també tenen que enfrontar-se a la brutalitat policial i a la mort, que tant de forma directa o indirecta, es creua en les seves vides.

Aproximadament hi ha 30 mil infants i adolescents sense llar a Moscú, que dormen en escales, escombraries, estacions de metro, a les clavegueres, en túnels subterranis, etc..., i tenen que buscar-se la vida com poden i sobreviure durant tot l’any amb els pocs recursos que tenen.

Però tot i que estan en unes condicions pèssimes, consideren que la vida als carrers és una alternativa millor a la que ja han experimentat a les seves corresponents llars amb les seves famílies.

Com hem pogut veure al vídeo – documental, molts infants i adolescents oloren cola per contenir la gana i beuen alcohol per oblidar-se del món que els envolta. Tot i que alguns d’ells/es, pensen en les seves famílies i com hagués estat si tot hagués sortit bé des d’un bon principi.

Sembla mentida, que a certes parts del món hi hagi un desequilibri tan gran, i que no es pugui fer res per a poder ajudar al món sencer.

Tenim sort d’haver gaudit de la nostra infantesa – adolescència tal i com toca i donem gràcies, que de moment, a part de viure en un món d’injustícies, podem viure el dia a dia correctament.

FREUD I LA INTERPRETACIÓ DELS SOMNIS

http://www.youtube.com/watch?v=pCEpecIO828

Sigmund Freud va néixer un dimarts dia 6 de Març de 1856 en un petit poble de Moravia anomenat Freiberg. Als 3 anys d’edat va anar-se’n amb la seva família a Viena, capital de l’Imperi, on viurà pràcticament tota la seva vida i només abandona Viena per traslladar-se a Anglaterra al 1938 quan els alemanys estaven a la seva ciutat. La seva família es va mantenir fidel a la comunitat jueva i les seves costums, però el propi Freud havia perdut les creences religioses a l’adolescència. Va estudiar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Viena i va rebre el seu títol al 1881. Va estar vuit anys per acabar la carrera quan es podia acabar en cinc però els seus interessos el van portar a fer activitats a les quals no estava obligat, fins i tot classes de filosofia. Un cop va acabar, va treballar com intern a l’Hospital General de Viena i va passar per diferents departaments, però les seves inclinacions inicials no van desaparèixer. Va decidir especialitzar-se en neuropatologia. Poc abans de casar-se, Freud va obrir una consulta privada com a neuropatòleg, utilitzant la electroteràpia i la hipnosi per poder tractar les malalties nervioses. Va tenir una amistat molt forta amb Breuer que va impulsar-lo a crear el psicoanàlisi, encara que després aquesta relació es trenqués. Durant l’elaboració conjunta (amb Breuer) d’un llibre sobre la histèria, Freud va desenvolupar les seves primeres idees sobre el psicoanàlisi.

Al 1896, un cop trencada la relació amb Breuer violentament, Freud va transformar la metodologia terapèutica pel mètode de “lliure associació”. Va treballar moltíssim, menyspreat per altres metges, en el tractament dels seus pacients i això el va dur a elaborar els elements essencials dels conceptes psicoanalítics de “l’inconscient”, “repressió” i “transferència”. Al 1899, va elaborar “La interpretació dels somnis”, tot i què la seva obra més important va ser “El Psicoanàlisi”.
Sigmund Freud era considerat un filòsof de la sospita ja que intentava posar de manifest aquells condicionants amagats que determinen certs comportaments, tant socials com individuals. Freud va ser influenciat per la filosofia Grega i per la filosofia Moderna. L'especulació filosòfica de Freud sobre la societat i la cultura molt sovint no es pot entendre sense la teoria psicoanalítica, ja que estableix comparacions entre les malalties psíquiques individuals i les estructures socials. Les obres de Freud van tenir un enorme impacte en les ciències socials -especialment en l'Escola de Frankfurt i la teoria crítica. A més, molts filòsofs han discutit les seves teories i les seves implicacions en el context del pensament occidental. El model de Freud de la ment es considera sovint un desafiament al model de la filosofia moderna.
Freud va ser el primer en fer dels somnis l’objecte d'investigació científica. Fins aquell moment els somnis eren considerats com a material de xerraires i endevinaires. L'opinió més generalitzada, en el camp de la ciència, era que els somnis eren producte d'un cervell cansat i que no tenien cap sentit.
L'interès de Freud pels somnis va ser provocat pel fet de que algun dels seus pacients neuròtics, parlant dels seus símptomes, també esmentaven somnis i va descobrir que tenien en molts casos un sentit psíquic desconegut fins aleshores.
Creia que les funcions dels somni eren dues:
a) Protecció del son: on el seu objectiu era apartar tot allò que podria destorbar el son. Per exemple: El toc de les campanes substitueix el so del despertador.
b) Realització de desitjos no satisfets o reprimits: on en els somnis dels ninfants es veu molt clar, per exemple en el cas d'aquell infant que durant el dia se li ha prohibit menjar xocolata i al vespre somnia que menja un pastís de xocolata.
Però també se’n podia fer un anàlisi psicoanalític dels somnis, i aquest va ser que Freud va descobrir que podia haver dos continguts en els somnis, que eren:
El contingut latent que és el veritable motiu del somni i forma els processos mentals inconscients que el produeixen. Es manifesta a través d'idees, imatges i símbols que constitueixen el contingut manifest que són diferents als desitjats, i que d'aquesta manera poden escapar a la força repressiva del jo. Segons Freud el vertader significat del somni està, doncs, amagat en el melic del somni. El somni es presenta com un jeroglífic que cal desxifrar. Aleshores, Freud creu que és necessari estudiar i interpretar mitjançant una anàlisi precisa el material oníric (conjunt d'imatges del somni) per conèixer el seu significat. A vegades, però, aquests símbols només serveixen per amagar un altre sentit, tot enganyant a la interpretació.

El simbolisme pressuposa la transferència d’interès emocional d'un objecte a un altre provocant un desplaçament.
Hi ha alguns símbols que apareixen amb tanta freqüència que la teoria de Freud els considera gairebé universals:
-Caure: Por, angoixa, preocupació.
-Animals petits: nens, germans.
-Caixes, armaris, olles, vaixells: dóna, mare, germana.
-Objectes allargats: òrgan sexual masculí.
-Escales, pujant i baixant: acte sexual.
-Aigua: naixement, reproducció, realització desitjos.
-Viatge: mort, canvi, novetats importants.

EL VÍDEO

Després d’haver vist el vídeo, les reflexions que en puc extreure és que es tracta d’una família nuclear. La família és el nucli o l’epicentre on es forma la societat, on per aquesta raó no ha de ser maltractada, ni violada, esclavitzada, ignorada pel color de la seva pell, desterrada pels seus orígens o principis de religió.

Els llaços principals són de dos tipus: els vincles d’afinitat derivats de l’establiment d’un vincle reconegut socialment com el matrimoni, i els vincles de consanguinitat, com la filiació entre pares i fills o llaços que s’estableixen entre els germans que descendeixen d’un mateix pare.

També s’ha de dir, que els pares van patir una petita crisi de separació. Les crisis que afecten a les parelles en determinats moments i les decisions i canvis que suposen en les seves respectives vides, modifiquen els estats d’ànim i poden crear conflictes interns i trastorns físics.

De la manera en què es superen els problemes depèn que una parella parli d’una crisi més o la percebi com el principi del fi i la desencadenant separació definitiva. Per afrontar aquests problemes cada membre de la parella compta amb una sèrie d’eines com són la maduresa emocional, l’habilitat per gestionar el conflicte, el moment personal en el qual es trobin, les persones que els rodegen, etc., on tot això farà més o menys fàcil de prendre una decisió, on la por al canvi és el fre més potent per decidir si una relació s’ha acabat, a part, o els fills, que són l’argument que moltes persones utilitzen per seguir convivint.

Reconèixer si s’està travessant una època amb dificultats greus i si estan davant el principi de la fi de la relació, és una tasca molt dura pels membres de la parella, ja que hi ha emocions, sentiments, sensacions, on no deixen que la parella reflexioni i es doni compta del què realment està succeint.

Per tant, en aquesta família nuclear, el què passava era que els pares, tot i haver-se reconciliat quan el pare va tornar a la família per continuar tirar endavant, el què no s’adonaven era que el seu fill Mathew ho havia percebut tot durant la seva infantesa. El nen se n’adonava de tot, ja que els infants, quan són petits, són com esponges, són molt perceptius. El nen va veure la petita separació entre els seus pares, veia com cada dia plorava la seva mare en absència del pare, també va veure el naixement dels seus germans petits i com la seva mare i els seu pare estaven més pels altres dos fills que no pas per ell, etc.

Els pares varen començar a deixar de banda i sense adonar-se conte al seu fill gran, qualsevol cosa que realitzés sempre li cridaven l’atenció perquè parés de fer el que estava fent. En Mathew no tenia llibertat per fer qualsevol cosa, i per tant, les coses que realitzava eren per cridar l’atenció, ja que els seus pares mai li feien cas, i si li feien cas, eren per castigar-lo o dir-li que es callés o que parés de fer el que estigués fent.

També s’ha de dir que entre el pare i la mare hi ha una gran falta de coordinació, s’han de posar d’acord, s’haurien de reeducar, haurien de motivar més al seu fill i al mateix moment ignorant-lo quan es portés malament, així no desencadenaria faltes de respecte cap al pare o a la mare.

La resposta del pare era la conseqüència de veure al seu fill, i quan en Mathew es portava més malament era quan hi havia més atenció per part dels pares.
També podria ser que en Mathew hagués desenvolupat un trastorn de dèficit d’atenció i que els seus pares no se n’haguessin donat compte.

Tot és un qüestionari de respostes que es poden donar en aquests casos.

IVAN P. PAVLOV I EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC

Va néixer el 14 de setembre de 1849 a la ciutat russa de Rjasan, situada a la província de Riazan. Fill d'un patriarca ortodox va començar a estudiar teologia, però la va deixar per iniciar els seus estudis de medicina i química a la Universitat de Sant Petersburg. Després d'acabar el doctorat l'any 1883 va ampliar els seus estudis a Alemanya, on es va especialitzar en fisiologia intestinal i en el funcionament del sistema circulatori.

El 1890 fou nomenat professor de fisiologia a l'Acadèmia Mèdica Imperial i va ser nomenat director del Departament de Fisiologia de l'Institut de Medicina Experimental de Sant Petersburg.

Va morir el 27 de febrer de 1936 a la ciutat de Sant Petesburg, en aquells moments denominada Leningrad.

A partir de 1890 va centrar el seu treball en la investigació de l'aparell digestiu i l'estudi dels sucs gàstrics. Pavlov investigà el sistema gàstric en els gossos, i les seves manifestacions externes en forma de salivació, arribant a mesurar la gana dels gossos mesurant la quantitat de saliva que aquests generaven després d'una carència d'aliments. Observà que els gossos tendien a salivar abans que l'aliment entrés realment en les seves boques, amb la qual cosa, al no observar cap explicació fisiològica per a tal fenomen començà a parlar de "secreció psíquica".

Donades les circumstàncies, Pavlov decidí estudiar més detingudament el fenomen que acabava de descobrir canviant la forma de presentar els aliments als animals. Això féu que descobrís una relació íntima entre les causes mentals i la consegüent resposta fisiològica que anomenà els reflexos condicionals. És a dir, les respostes reflexes, com la salivació, ocorren només condicionalment sobre experiències anteriors específiques de l'animal. Les seves investigacions el van dur a formular la llei del reflex condicionat, que va desenvolupar entre 1890 i 1900 després d'observar que la salivació dels gossos que utilitzava en els seus experiments podia ser resultat d'una activitat psíquica. Així doncs, va realitzar un experiment consistent a fer sonar una campana just abans de donar aliment a un gos, arribant a la conclusió que, quan el gos tenia fam, començava a salivar només escoltar el so de la campana.

Per aquestes investigacions Pavlov fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1904. Posteriorment el psicòleg nord-americà John B. Watson, coneixedor dels experiments de Pavlov, utilitzà estos per a aplicar-los als sers humans, creant així una nova escola psicològica anomenada conductisme.

La Guerra Civil Russa i l'arribada del comunisme no van influir en les seves investigacions. A pesar de no sentir simpatia pel nou règim, no va tenir represàlies per part dels comunistes. Després de la Revolució d'Octubre va ser nomenat director dels laboratoris de fisiologia en l'Institut de Medicina Experimental de l'Acadèmia de Ciències de la URSS. A la dècada del 1930 va enunciar el principi segons el qual la funció del llenguatge humà és resultat d'una cadena de reflexos condicionats que contindrien paraules.

Les observacions bàsiques de Pavlov foren simples. Si es posen aliments o certs àcids diluïts en la boca d'un gos famolenc, aquest comença a segregar un flux de saliva procedent de determinades glàndules. Pavlov va observar que l'animal també salivava quan el menjar encara no havia arribat a la boca, el que significava que el menjar vist o olorat provocava la mateixa resposta. A més, el gos salivava igualment davant la presència de la persona que en general li acostava el menjar. Això va dur-lo a desenvolupar un mètode experimental per estudiar l'adquisició de noves connexions d'estímul - resposta. Indubtablement, les quals havia observat en els seus gossos no podien ser innates o connaturals d'aquesta classe d'animal.

La magnitud de les respostes als diferents estímuls pot amidar-se pel volum total o el nombre de gotes de saliva segregades en una determinada unitat de temps.

Al realitzar l'experiment de la campana Pavlov, des de l'habitació contigua i a través d'un vidre, va poder observar la conducta del gos, aplicant els estímuls i valorant les respostes. Abans de començar l'experiment, Pavlov va amidar les reaccions de salivació al menjar en el musell, que va ser considerable, mentre que el gos va salivar molt poc al ser sotmès a l'estímul del so (toc de la campana). A continuació, va iniciar les proves de condicionament. Toca la campana estímul neutral, i immediatament després va presentar menjar a l'animal estímul incondicionat, amb un interval molt breu. Va repetir aquest parell d'estímuls moltes vegades durant diverses setmanes, sempre quan el gos estava famolenc. Transcorreguts diversos dies va tocar tan sols la campana i la resposta de saliva va aparèixer a l'escoltar-se el so, a pesar que no es va presentar el menjar. La resposta havia quedat condicionada a un estímul que no havia pogut produir-la prèviament.

La salivació del gos davant el menjar és una reposada incondicionada; la salivació després d'escoltar la campana és una resposta condicionada. L'estímul neutre que suposa inicialment la campana es converteix finalment en un estímul condicionat. Aquest estímul condicionat (so), és com un senyal que avisa que l'estímul incondicionat (menjar), està a punt d'aparèixer. Finalment, existeix el reforç, que és l'enfortiment de l'associació entre un estímul incondicionat amb el condicionat. El reforçament és un esdeveniment que incrementa la probabilitat que ocorri una determinada resposta. La definició de condicionament clàssic és la formació (o reforçament) d'una associació entre un estímul neutre i un reflex.

Quan es presenta sobtadament un estímul condicionat però sense associar-li l'estímul incondicionat, deixa de provocar la resposta. En el cas del gos de Pavlov, deixaria de salivar davant la campana si, sobtadament, no va acompanyada d'aliment. Quan l'estímul condicionat ja no provoca la resposta, es diu que el reflex condicionat s'ha "extingit". La reaparició d'una resposta condicionada extingida prèviament, després d'un període de descans, es coneix com a "recuperació espontània". Si el gos de Pavlov tornés a la situació experimental, després d'algun temps d'absència, la campana podria provocar novament la resposta de salivació. La generalització de l'estímul suposa una tendència a produir la resposta condicionada davant estímuls similars al condicionament, així mateix el gos respondrà a sons més o menys similars al de la campana. Així mateix s'aprèn a discriminar, això és, a aprendre a respondre a un estímul i a inhibir aquesta resposta a un segon estímul semblant.

Podeu trobar el vídeo a la pàgina del youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=hhqumfpxuzI&feature=PlayList&p=8A43F89E33B16598&index=4&playnext=2&playnext_from=PL

LES FÒBIES

Sentir-se atrapat per una fòbia significa tenir una por constant, exagerada i irracional a un objecte o situació determinada. Això comporta un gran malestar i angoixa a la persona que ho pateix i, per aquesta raó, intenta evitar exposar-se a la situació temuda.

Tot i que de vegades es pugui confondre, la por no és el mateix que la fòbia. La por neix de l'instint de conservació de l'ésser humà i és necessària, perquè ens alerta davant dels perills reals. En canvi, en la fòbia, la persona deforma la realitat i veu greus perills allà on realment no n'hi ha.

Els símptomes físics davant de l'objecte motiu de la fòbia poden ser diversos: des de palpitacions, suors, mareigs, inestabilitat, desmais, dificultats per respirar, contraccions musculars, nus al coll, tremolors…, fins a símptomes cognitius com la por de perdre el control, de morir en una crisi, evitació o ansietat anticipatòria que es desenvolupa només pel fet d'imaginar allò que ens aterra.

Què pot produir una fòbia?

Hi ha centenars d'objectes i situacions que poden produir fòbies. Els més comuns són la claustrofòbia (espais tancats), l'aerofòbia (fòbia a volar), l'hematofòbia (a la sang), la tanatofòbia (a la mort), la nictofòbia (a la nit), l'agarofòbia (als espais oberts), la fòbia social (al contacte amb la gent) i la zoofòbia (sobretot, als insectes i rèptils).

També trobem pors obsessives als objectes punxants (com els ganivets o les agulles), a les aigües profundes, als ponts elevats, als túnels, als cementiris o, fins i tot, als gèrmens i contaminacions, una fòbia que pateix el magnat Donald Trump.

Una estadística del National Institute of Mental Health indica que més de 730 mil habitants de Nova York pateixen fòbies o atacs de pànic quotidians. Però, encara que avui dia aquestes alteracions s'han estès a bona part de la població, no són res nou. Podem trobar personatges històrics dels quals s'explica que patien aquestes dolències. Per exemple, es diu que Juli Cèsar tenia por a la nit, que el rei Enric III de França tenia por als gats (ailurofòbia) i que a la reina Isabel I d'Anglaterra li atemorien les flors.

Quin tipus de personalitat és més propensa a desenvolupar fòbies?

Alguns tipus de fòbies es donen més freqüentment en persones emotives i amb una ment propensa a la imaginació. També en personalitats perfeccionistes i controladores que volen estar en tot i a les quals resulta difícil deixar-se portar i relaxar-se davant de les situacions en què no tenen totes les variables sota el seu control. Això els provoca, a l'hora d'afrontar les situacions conflictives, una certa rigidesa, tant mental com muscular.

En certes fòbies, com per exemple la que apareix amb la sang, les ferides i els procediments mèdics i odontològics, podem trobar casos entre membres de la mateixa família, ja que l'ansietat també és encomanadissa, sobretot en l'època infantil.

Com podem evitar-les?

Cada cop que el fòbic evita allò que tem, s'intensifica en ell una sensació de desconfiança i d'inseguretat, i una visió catastròfica del que pugui passar davant d'aquella situació o objecte. A poc a poc, augmenten les coses perilloses que necessita evitar i es va formant un cercle viciós difícil de trencar, en què, quan més por té, més coses evita i quan més les evita més es reforcen els propis temors i febleses. Per això, la major part de persones afectades són multifòbiques, perquè a partir d'una fòbia inicial en desenvolupen d'altres.

En conseqüència, per prevenir el comportament fòbic cal que analitzem les nostres accions i que quan ens adonem que comencem a sentir por per una situació concreta ens preparem mentalment per afrontar-la de forma progressiva. Cal intentar no defugir-la, o almenys no totalment, ja que quan més l'evitem més ens costarà després superar-la.

LA PROVA EN HUMANS: EL TEST APGAR EN NADONS

Quan parlàvem de què la majoria de les coses les hem après i molt poques són innates, em va semblar oportú posar la prova del Test Apgar, quan en varem parlar a classe.
El Test Apgar és una prova que se'ls hi realitza als recents nascuts i són avaluats d'acord amb cinc paràmetres simples, que són:
el color de la pell, la freqüència cardíaca, els reflexes, el to muscular i la respiració. A cada paràmetre se li assigna una puntuació entre 0 i 2, on sumant les cinc puntuacions s'obtindrà el resultat del test.

El test es realitza al minut de vida, als cinc minuts i, en ocasions, als deu minuts de néixer. La puntuació al primer minut de vida avalua el nivell de tolerància del recent nascut al procés de naixement i al seu possible patiment, mentres que la puntuació obtinguda als cinc minuts avalua el nivell d'adaptabilitat del recent nascut al medi ambient i la seva capacitat de recuperació. Un recent nascut amb una puntuació baixa al primer minut on als cinc minuts obté uns resultats normals no implica cap anormalitat en la seva evolució, al contrari, un recent nascut que no marca punts al Test d'Apgar se l'ha d'avaluar clínicament la seva condició anatòmica per diagnosticar-li estat de mort.
La paraula APGAR pot utilitzar-se com una regla mnemotènica recordant els criteris avaluats: Aparença, Pols, Gesticulació, Activitat i Respiració.

Benvinguts al meu bloc!
A partir d'avui comença una nova era de comunicació internàutica tot i que pot ésser molt útil per a tots nosaltres!