Ahir vaig anar al cinema. Em van proposar de veure una pel·lícula espanyola, "Hierro". Tot i que no sóc gaire fan de les pel·lícules del nostre país, haig de reconèixer que tenim un llistó ben alt, ja que de vegades, de la pel·lícula que menys ens esperem ens aporta més del què ens pensem.
Hierro, dirigida per Gabe Ibáñez, tot i portar un títol peculiar i diferent al que estem acostumats a sentir i/o veure, és un thriller que té totes les claus de les pel·lícules de gènere, i que pretén portar-les a un terreny personal i únic. Hi ha molt de drama, suspens, molta penetració psicològica, i tot això, recreat en una atmosfera diferent, amb l'aportació d'un paisatge com l'illa de Hierro de Gran Canàries. Aquesta illa és bastant diferent, aïllada i alhora exòtica. Si no hi heu anat, us recomano que feu un petit viatget per conèixer-la millor.
No hi ha cap personatge agraciat ni moments d'humor. Tots els protagonistes són personatges turmentats que s'acaben deixant arrastrant per la soledat i l'aïllament de l'illa.
La protagonista "Maria, o Elena Anaya a la vida real", deambula entre la bogeria i la cordura en el buscatge d'un nen que es convertirà en el seu particular dimoni interior, i aquest buscatge, que més que tot és el fil conductor de la pel·lícula, ens guiarà, sempre a través de l'illa, a través d'un espiral de bogeria i secrets cap a un final que compleix amb l'argument de la pel·lícula. Tot i així, Hierro ens explica l'història d'una mare que perd al seu fill durant un trajecte en ferri cap a l'illa de Hierro, on hi torna al cap de sis mesos després de la desaparició per una trucada on se li informa de la recuperació del cos d'un nen al qual té que identificar. La Maria comença un viatge de retrocés a través d'un paisatge estrany i amenaçador on es troba personatges molt inquietants.
Pot ser que a la majoria de la gent no li agradi aquest tipus de pel·lícula, li pot resultar pesada, però ja aviso que els aficionats al thriller sense respiració, diàlegs buits i escenes d'acció cada cinc minuts sortiran molt desapassionats.
Puc dir que la música hi té un protagonisme essencial ja que aquesta i els sorolls, estan bastant presents a la pel·lícula substituint l'absència de diàlegs, on ens transmetran sensacions molt pures.
Per tant, espero que algun dia l'aneu a veure, jo us la recomano, sempre i quan us agradi el suspens i el drama psicològic.
Gràcies per la recomanació, Cris!
ResponEliminaGràcies per la recomanació cristina, la veritat es que des de fa un temps em passo per el teu blog, però fins ara no m'atrevia a comentar, una mica per vergonya i una mica per allò de si el que diràs agradarà o no.
ResponEliminaAl final he pensat que fet i fet el blog esta pensat per interactuar amb els companys i quan la feina es fa ben feta s'ha de dir.
Comencem des del principi, el teu blog és impressionant tan per la varietat de les entrades com per la quantitat, es nota l'esforç que hi posés.
Dit això et comentaré aquesta entrada, després de llegir la teva recomanació m'han entrat ganes de veure Hierro, crec que això és el millor que es pot dir d'una recomanació ja que l'objectiu d'aquestes és incitar al lector a veure, llegir, escoltar la creació comentada en la recomanació.
El cert és que, tal com ho plantegés, Hierro és una peça molt psicològica, cosa habitual al cinema europeu però de les que escasseixen al cinema patri.
El cert es que tinc ganes de veure-la però entre examens i treballs em temo que trigaré massa a poder fer una ullada a aquesta interessant pel·lícula.
De moment m'acontento amb el teu excel·lent resum que va més enllà de la pura trama i abarca aspectes com la música o el sentit propi del film, de veritat continua amb el teu blog és realment engrescador especular sobre quin nou tema treuràs a la llum amb cada nova entrada!