UNA PEL·LÍCULA DIFERENT: HIERRO

Ahir vaig anar al cinema. Em van proposar de veure una pel·lícula espanyola, "Hierro". Tot i que no sóc gaire fan de les pel·lícules del nostre país, haig de reconèixer que tenim un llistó ben alt, ja que de vegades, de la pel·lícula que menys ens esperem ens aporta més del què ens pensem.

Hierro, dirigida per Gabe Ibáñez, tot i portar un títol peculiar i diferent al que estem acostumats a sentir i/o veure, és un thriller que té totes les claus de les pel·lícules de gènere, i que pretén portar-les a un terreny personal i únic. Hi ha molt de drama, suspens, molta penetració psicològica, i tot això, recreat en una atmosfera diferent, amb l'aportació d'un paisatge com l'illa de Hierro de Gran Canàries. Aquesta illa és bastant diferent, aïllada i alhora exòtica. Si no hi heu anat, us recomano que feu un petit viatget per conèixer-la millor.

No hi ha cap personatge agraciat ni moments d'humor. Tots els protagonistes són personatges turmentats que s'acaben deixant arrastrant per la soledat i l'aïllament de l'illa.

La protagonista "Maria, o Elena Anaya a la vida real", deambula entre la bogeria i la cordura en el buscatge d'un nen que es convertirà en el seu particular dimoni interior, i aquest buscatge, que més que tot és el fil conductor de la pel·lícula, ens guiarà, sempre a través de l'illa, a través d'un espiral de bogeria i secrets cap a un final que compleix amb l'argument de la pel·lícula. Tot i així, Hierro ens explica l'història d'una mare que perd al seu fill durant un trajecte en ferri cap a l'illa de Hierro, on hi torna al cap de sis mesos després de la desaparició per una trucada on se li informa de la recuperació del cos d'un nen al qual té que identificar. La Maria comença un viatge de retrocés a través d'un paisatge estrany i amenaçador on es troba personatges molt inquietants.

Pot ser que a la majoria de la gent no li agradi aquest tipus de pel·lícula, li pot resultar pesada, però ja aviso que els aficionats al thriller sense respiració, diàlegs buits i escenes d'acció cada cinc minuts sortiran molt desapassionats.

Puc dir que la música hi té un protagonisme essencial ja que aquesta i els sorolls, estan bastant presents a la pel·lícula substituint l'absència de diàlegs, on ens transmetran sensacions molt pures.

Per tant, espero que algun dia l'aneu a veure, jo us la recomano, sempre i quan us agradi el suspens i el drama psicològic.

LA QUALITAT DEL VINCLE D'AFERRAMENT

Podríem dir que tot depèn de la relació que hi hagi entre els pares - mares i els seus fills, on cada família pot comportar diferents aspectes de sentiments i tipus de conducta, ja que és important per als fills el fet de sentir-se bé amb els seus progenitors.

Els infants poden tenir el vincle d'aferrament envers un o diversos individus concrets, en el qual hi destaquen el pare i la mare, però no tots tindran un vincle d'aferrament segur.

Qui estigui més implicat alhora de cuidar l'infant es convertirà en la principal figura d'aferrament, i l'infant recorrerà als altres només quan la principal figura d'aferrament no hi estigui present.

El vincle d'aferrament es crea quan l'infant té aproximadament uns sis o set mesos, és quan els nadons comencen a enfadar-se quan els separen de la mare, i mostren l'angoixa de separació, por a la presència d'estranys, etc.

L'infant que ha establert un vincle d'aferrament amb el pare és gairebé idèntica a l'infant que ha establert un vincle d'aferrament cap a la mare.

Els infants que no formen cap vincle d'aferrament són propensos a patir trastorns psicològics en un futur, i després dels tres anys els vincles d'aferrament també es poden produir però poden presentar problemes socials i emocionals en l'adultesa.

La rutina, com més quotidiana sigui, més possibilitats hi ha que l'infant formi un vincle segur amb la seva mare.

La sensibilitat, recepció, les primeres relacions, les expressions d'estimació, i les quantitats d'estímuls de la mare seran factors imprescindibles alhora de determinar si els seus fills desenvoluparan un vincle segur o insegur.

Cal tenir en compte el context social, on no tots els vincles d'aferrament segurs en la infantesa garanteixen que en un futur els infants estiguin equilibrats.

L'entorn, tant a casa com a fora, és essencial pel creixement de l'infant i per la creació del vincle d'aferrament.

El vincle d'aferrament dels pares - mares cap als seus fills no és el mateix vincle d'aferrament que tenen els fills amb els seus pares - mares, ja que hi ha altres aspectes de la funció parental, com la capacitat de controlar i imposar sancions als seus fills de manera adequada que seran essencials en el desenvolupament de l'infant.

Les inseguretats de l'infantesa poden perjudicar en un futur les experiències de la vida d'aquests infants, on l'estímul i l'estimulació de l'infant són essencials pel seu desenvolupament.

Compta molt la relació que hi pot haver entre pare - fill o mare - fill, ja que el tipus d'aferrament es manté al llarg del temps i està relacionat amb el desenvolupament posterior de manera significativa, i el desenvolupament psicològic dels infants també es veu afectat per les circumstàncies de la família.

La classificació d'aferrament d'un nadó podria canviar els primers anys si es produís un canvi en la relació del nadó amb la figura d'aferrament.

LA MEMÒRIA

La podem definir com un sistema complex de codificació, emmagatzematge i recuperació, d'esdeveniments, habilitats, fets, etc., quan ens permet de recordar informacions prèviament adquirides, a través dels sentits.

Intervenen processos a la memòria que són:

1. Els d'adquisició: la memòria opera amb altres processos psicològics, com la percepció, l'atenció o la motivació com a processos previs o d'adquisició d'informacions.

2. Els d'emmagatzematge: la informació cal que sigui retinguda i utilitzarem diferents sistemes d'emmagatzematge, que són:

- memòria sensorial (SIS - Sensory Information Storage): la captem al moment però si no la guardem la perdrem a curt termini.

- memòria a curt termini (STM - Short Term Memory): durant un temps determinat i si no la passem a llarg termini es perdrà.

- memòria a llarg termini (LTM - Large Term Memory): l'emmagatzemem i som capaços de recordar durant molts anys.

3. Els de recuperació: on fa referència a l'acció d'informacions emmagatzemades i aquest procés es pot fer de manera intencionada o involuntària, on hi ha dues maneres d'activar:

- el reconeixement: fa referència a la identificació d'un objecte o situació que ja s'havia percebut anteriorment. El reconeixement pot ser sensoriomotriu. Nosaltres la veiem i la vivim i és més fàcil de recordar.

- l'evocació: es refereix a la recuperació d'alguna cosa que no està present.

Com hem dit abans, hi ha tres sistemes o nivells d'emmagatzematge:

1. Memòria Sensorial (SIS): es capten els estímuls que entren i es mantenen durant un període de temps molt breu, perquè si el volem seleccionar o no per passar-lo després a nivells superiors. La codificació és igual a la del propi estímul.

2. Memòria operativa o a curt termini (STM): sistema capaç d'emmagatzemar informació de manera limitada i amb persistència temporal minsa (amb poca consistència). Part d'aquesta informació passarà a la memòria a llarg termini i l'altra es refusarà o s'oblidarà, i l'oblit es produirà per:

- l'esvaïment: és una qüestió temporal.

- el desplaçament: l'entrada de noves informacions desplaça aquelles que han estat filtrades i que no han  passat a un nivell superior.

- la interferència: quan l'entrada d'informació similars a la que tenim produeix una síntesi que desvirtua la informació original.

3. Memòria a llarg termini (LTM): en aquest nivell la capacitat i la persistència és virtualment il·limitada. queden enregistrats tot un seguit d'imatges, records o evocacions que ja s'havien oblidat però que es poden activar intencionadament.

Hi ha factors que incideixen el rendiment de la memòria, com:

- l'estat general: tant físic com mental, ha d'estar en condicions per demanar bons resultats a la nostra memòria.

- el significat de la informació i el sentit que té per nosaltres ens dóna possibilitat d'establir connexions entre el nou contingut i el que ja coneixíem.

- la utilització d'imatges mentals.

I per acabar, hi ha tècniques per millorar el rendiment de la memòria, que constitueixen la memòria artificial com:

- tècniques que reforcen la traça, per exemple el número de telèfon.

- tècniques que reforcen la codificació d'actituds, com per exemple, estudiar un examen.

- tècniques associades que permeten d'establir connexions entre diferents empremtes mnemòniques (reforçar memòria), de caràcter fonètic, visual, semàntic, etc., com per exemple construir una història amb un llistat de paraules.

- tècniques que generen estructures de recuperació de la informació, com per exemple, el mateix que l'anterior però recordant la informació.

LA MUSICOTERÀPIA

Tot i que fa molts anys que he estudiat música al Conservatori de Girona, puc dir que la musicoteràpia és  un dels curs pendents que un dia d'aquests, quan tingui una mica de temps, en faré un.

La musicoteràpia és l'ús de la música (del seu so, ritme, harmonia, melodia…) amb la finalitat de prevenir el deteriorament de la salut o d'ajudar a la millora de l'organisme. A vegades es distingeix de la sonoteràpia. Es troba vinculada a la Psicologia i, més concretament, amb el psicodrama. També se la pot vincular amb la Pedagogia i, dins d'aquesta, amb la Logopèdia.

La musicoteràpia parteix del fet constatat per qualsevol del plaer, benestar, tranquil·litat i altres efectes emocionals agradables que proporciona la música. Un exemple il·lustratiu al respecte, serien les cançons de bressol, que les mares i/o pares canten als fills per donar-los benestar i tranquili·litat i que es puguin dormir. A partir d'aquí, la musicoteràpia investiga i intenta descobrir solucions acusmàtiques per tal de millorar la nostra salut de manera diferenciada d'altres solucions terapèutiques convencionals.

Hi ha gairebé tantes tècniques com musicoterapeutes al món. Tot i així, hi ha diverses comunitats que han aconseguit unir a grups de musicoterapeutes. Generalment, les coincidències entre ells/es es deuen més a principis psicològics, filosòfics i musicals que no pas purament tècnics.

Cal dir que cada tècnica posseeix, a la seva manera, un valor específic, uns resultats comprovables al menys de manera empírica i una riquesa cultural i filosòfica digna. És un terreny tan extens que fa que el que pensa cadascú sigui correcte. L'únic fet clarament comprovable és que l'ús terapèutic de la música va aparèixer amb el mateix home i ha existit en qualsevol indret, època i condició humana.

La musicoteràpia està indicada a infants amb dificultats d'aprenentatge, problemes de conducta, infants autistes, amb deficiència mental, amb dificultats en la socialització, amb baix amor propi o amb trastorns mèdics crònics o degeneratius com càncer, cardiopaties, problemes de dolor, etc.

També s'utilitza en persones amb malalties degeneratives degudes a l'edat com l'Alzheimer, amb problemes d'abús de substàncies, dany cerebral degut a malalties o traumatismes, incapacitats físiques, problemes de dolor agut o crònic o a persones amb malalties terminals.

A més, serveix per a reduir l'estrès, ajuda al part en les dones, augmenta la creativitat de resoldre problemes, pot disminuir l'ansietat i millorar l'amor propi també en els adults.

La idea de base és reconèixer que gran part de les malalties tenen el seu origen al cervell, que després transmet a una part del cos un estímul determinat que reprodueix una malaltia.

Amb la musicoteràpia s'intenta fer arribar al cervell uns estímuls que li portin a una relaxació o anul·lació del que reprodueix la malaltia, a través de diverses melodies amb les que es poden aconseguir efectes sorprenents.

Els beneficis de la musicoteràpia han pogut travessar fronteres, idiomes i ideologies. Per exemple, a la Xina, posseeixen innumerables àlbums musicals amb títols com: insomni, fetge, cor, etc.

La respiració és, principalment, un procés rítmic. El patró general humà és de 35 a 25 respiracions per minut. Una mitjana baixa i profunda contribueix a calmar, controlar emocions, estimular el pensament i generar un millor metabolisme del cos.

Al contrari, una respiració ràpida ens pot portar a pensaments dispersos, conductes impulsives, a cometre errors i a patir accidents.

Així, música d'alts nivells, més de 60 pulsacions per minut, produeix efectes negatius, d'igual manera que una dieta poc adequada produeix mala salut.

El cor humà està particularment sintonitzat amb la música, per tant, els batecs responen a totes les variables musicals com freqüència, temps i volum.

De tal manera que un ritme ràpid provoca palpitacions ràpides, i un lent les alenteix. Per això els ritmes lents creen menys tensions i estrès, mantenint la calma al cos i relaxant-nos.

La música és, doncs, un calmant natural, però l'oposat també és cert: ritmes forts poden energitzar-nos i activar-nos.

El to i la flexibilitat del sistema muscular són poderosament influenciats pel to, el so i la vibració musical, tal i com va ser demostrat científicament pel professor Olav Skilie, on diu que la música amb freqüències entre 40-66 Hz, redueix la tensió muscular i relaxa els infants.

Avui en dia, es coneix com a teràpia vibroacústica, de gran poder curatiu en processos de dolors musculars.

Les endorfines, els sedants naturals del cervell, són avui en dia una de les substàncies més estudiades en la  bioquímica moderna.

El "Centre d'Investigacions d'Stanford, a Califòrnia" va arribar a la conclusió que l'eufòria experimentada mentre s'escolta música i provocada pel goig i les emocions produïdes per la riquesa musical de certes peces de pel·lícules, cants religiosos, poden produir estats d'anestèsia al dolor i millorar el sistema immune. Aquests experts també van trobar que les injeccions de naloxona, un fàrmac bloquejador de l'endorfina, interrompien la sensació tranquil·litzant d'escoltar música.

Doncs, el musicoterapeuta, és un professional amb uns coneixements i una identitat tant en l'àmbit musical com en el terapèutic, i que integra totes les seves competències des de la disciplina de la Musicoterapia, per establir una relació d'ajuda soci - afectiva mitjançant activitats musicals, amb la fi de promoure i/o restablir la salut de les persones amb les quals treballa, satisfaent les seves necessitats físiques, emocionals, mentals, socials i cognitives, i promovent canvis significatius en ells.

Per tant, un musicoterapeuta implementa dispositius específics per l'admissió, el seguiment i l'alta en un tractament musicoterapèutic. El benestar emocional, la salut física, la interacció social, les habilitats de comunicació i la capacitat cognitiva són avaluades i considerades a través de procediments específics, com la improvisació musical clínica, la imaginació musical receptiva, la creació clínica de cançons i la tècnica vocal terapèutica, entre d'altres. I en aquest procés, el musicoterapeuta promou i registra canvis expressius, receptius i relacionals. En les sessions de musicoteràpia, s'utilitzen instruments musicals, música editada, gravacions, sons corporals, la veu i altres materials sonors, on la musicoteràpia no considera que la música per sí mateixa pugui curar, i no existeixen receptes musicals generals per a sentir-se millor.

LA POR

Tots podem parlar de por, però com podem definir realment la por?

La por és un sentiment desagradable de temença que sorgeix per la percepció d'un perill, encara que aquest no sigui real. Pot sorgir per qüestions adaptatives, on la por permetia l'individu preparar-se per reaccionar en situacions adverses amb més rapidesa.

Existeixen molts graus de la por, els menors són la desconfiança i el temor i els majors el terror o el pànic, que ja freguen els camps de la psiquiatria, com la fòbia irracional. Es pot manipular el comportament d'un grup social induint-lo a sentir por, com argumenta per exemple en Michael Moore.

Una certa por, sempre que no es produeixi un mal físic o psíquic, pot ser un sentiment agradable i estimulant per a certes persones. En aquesta sensació es basen moltes atraccions de fira, pel·lícules de terror, llibres i esports de risc.

Des del punt de vista biològic, la por és un esquema adaptatiu i constitueix un mecanisme de supervivència i de defensa, sorgit per permetre a l'individu respondre davant de situacions adverses amb rapidesa i eficàcia. En aquest sentit és normal i beneficiós per l'individu i per la seva espècie.

Des del punt de vista neurològic, és una forma comú d'organització del cervell primari dels éssers vius, i essencialment consisteix en l'activació de l'amígdala situada en el lòbul temporal.

Des del punt de vista psicològic, és un estat afectiu, emocional, necessari per a la correcta adaptació de l'organisme al medi i que provoca angoixa a la persona.

Des del punt de vista social i cultural, la port pot formar part del caràcter la de la persona o de la organització social. Es pot per tant aprendre a témer objectes i/o contextos, i també es pot aprendre a no témer-los, on es relaciona de manera complexa amb altres sentiments (por a la por, por a l'amor, por a la mort, por al ridícul, etc) i guarda una estreta relació amb els diferents elements de la cultura. Per alguns de nosaltres, la por a l'ésser humà, no guarda cap relació fisiològica (com reacció d'alerta), sinó que serà un producte de la consciència que s'expandeix en el nostre nivell de desconeixement.

Els causants de la por poden ser:

- Situacions noves i imprevistes.

- Possible pèrdua d'una cosa o ésser estimat.

- Criatures amenaçants, monstres, criminals.

- Determinats animals.

- Situacions associades a un trauma viscut anteriorment.

- Dolor i mort.

- Altres persones desconegudes.

- Rebuig, menyspreu dels altres.

La por a vegades fa referència a coses inexistents, no ja a allò que pot esdevenir un perill, coses o accions que són perilloses en potència, mes a llegendes, coses que només existeixen dins la ment, i que pertanyen a la consciència col·lectiva, car es transmeten de persona a persona per llegendes i contarelles. És el que se solia denominar dins el folklore popular dels països catalans la por. Així es deia, per exemple, que a tal casa hi sortia por, fent referència a fantasmes, o coses semblants. La por era l'extrem contrari dels elements fantasmagòrics benèfics: fades, bruixes, etc.

Segons la medicina xinesa tradicional considera que la por és deguda a un simple desordre fisiològic dels ronyons, causat, en general, per l'absorció excessiva de líquids o de productes "massa Yin", com ara el sucre refinat, medicaments o drogues.

La por afecta al cos, que pateix un augment de l'adrenalina que modifica la seva conducta habitual (per exemple pot disparar l'agressivitat com a mecanisme de defensa). Els ulls s'obren i les pupil·les es dilaten per estar més atents al possible perill mentre que el rostre mostra signes de patiment o concentració. Augmenta el ritme cardíac i els músculs reben més oxigen per si han de moure's de pressa (la fugida és la reacció instintiva davant l'amenaça).

Però també a través del cinema de terror, que és un gènere fílmic que busca causar por i angoixa en l'espectador. Els temes principals es poden agrupar en quatre grans blocs:

- els morts que no han mort.

- els monstres i criatures fantàstiques.

- els éssers humans pertorbats o modificats.

- els tirans o persones que excedeixen els seus límits.

El cinema de terror sovint juga amb els efectes especials, la creació d'atmosferes inquietants i la música per provocar ensurts o nerviosisme en el públic. El terror pot ser causat pel que es veu a la pantalla (escenes d'assassinats, persecucions, criatures malèfiques) o pel que se suggereix (imaginacions dels protagonistes, qüestionament de la realitat, falses expectatives...).

Les primeres cintes tenien una atmosfera basada en la novel·la gòtica i els relats literaris del Romanticisme. Després es van especialitzar en la filmació de criatures monstruoses, formant sovint sagues on intervenia el misteri i l'acció. El terror ha anat passant a l'àmbit privat, de manera que el que causa més por és justament l'aparença de normalitat de determinades situacions, que mostren a l'espectador que allò que veu a la pantalla podria ser real.

Una de les pel·lícules de por podríem citar "Carnival of Souls", també coneguda com "El carnaval de les ànimes", estrenada al 1962, dirigida i produïda pel també actor Herk Harvey, amb un pressupost estimat de 33 mil dòlars americans. La pel·lícula va obtenir l'atenció del públic quan es va estrenar orginialment. Acompanyada per una música d'orgue interpretada per Gene Moore, "Carnival of Souls" recrea una atmòsfera especial, diferent a la generada per efectes especials, per embolicar al públic en un ambient de terror. La pel·lícula manté un bon nombre de seguidors del gènere, pel que és ocasional que es projecti en festivals de Halloween, així com en canals de televisió durant aquelles mateixes dates (pels voltants del 31 d'octubre). Pel·lícula interpretada per Candace Hilligoss, Frances Feist, Sidney Berger i Art Ellison, on es basa en un curt - metratge de Lucille Fletcher, el mateix curtmetratge va ser adaptar televisivament en la sèrie de gran èxit The Twilight Zone, aquí La dimensió desconeguda, amb el nom homònim de "The Hitch - Hicker" o dit d'una altra manera "L'autoestopista", resulta més fidel a l'original, on en un capítol la dona viatja amb cotxe i és turmentada per un autoestopista que apareix increïblement al llarg del camí.

L'EPILÈPSIA, VISTA A TRAVÉS DE LA VIDA D'EMILY ROSE

Deu fer un parell o tres setmanes que varen fer una pel·lícula a la televisió que s'anomena "La verdadera història d'Emily Rose". Aquesta pel·lícula, a part de basar-se en fets reals hi podem trobar patologies com l'epilèpsia, l'esquizofrènia, ... on hi ha l'actuació d'uns pares desbordats que no saben què li passa a la seva filla com les tasques dels psiquiatres, neuròlegs, ... i fins i tot, els mossens practicant l'exorcisme.

Aquesta noia en realitat era una jove que es deia Anneliese Michel. Des del seu naixement, el 21de setembre de 1952, Emily Rose era una noia normal i educada religiosament des de ven petita. Però inesperadament, la seva vida va canviar, cap al 1968, quan tenia 16 anys, on va començar a sentir canvis, tremolava i ella mateixa se n'adonava que no tenia control sobre el seu propi cos.

Els seus pares la varen portar al neuròleg de la Clínica Psiquiàtrica de Wurzburg (Alemanya) on li varen diagnosticar epilèpsia. Degut als seus forts atacs epilèptics i a la gran depressió que tenia, varen posar en tractament a Emily Rose. Pocs després de començar els atacs epilèptics, també va començar a veure imatges diabòliques durant les seves pregàries diàries. L'any 1970, als seus 18 anys, on mentrestant els joves de la seva edat gaudien de la llibertat adolescent, ella estava turmentada amb la idea de que estava posseïda, sentia veus on aquestes la seguien a tot arreu i li deien que es cremaria viva a l'infern, on un dia ella va comentar tot això que li passava als metges i aquests eren incapaços d'ajudar-la, on ella mateixa va perdre les esperances de que la medicina la pogués ajudar a sortir-se'n de tot això. Quan va fer els 21 anys, els pares de l'Emily Rose, van visitar a diferents mossens sol·licitats que li practiquessin a la seva filla un exorcisme, on tots aquests varen rebutjar la petició dels pares de l'Emily i aconsellaven que la noia seguís un tractament mèdic. Els mossens varen explicar als pares que per aprovar un exorcisme, ja que tot i així era molt estricte, s'havien de donar tots els aspectes que això comportava, on els requisits eren que la pacient parlés idiomes que mai havia après, tenir poders sobrenaturals, etc. Un any després, el mossèn Ern Alt va sol·licitar permís per realitzar un exorcisme al bisbe de Wurzburg, on la petició va tornar a ser rebutjada. Els atacs epilèptics de l'Emily no disminuïen i la seva conducta es tornava cada vegada més erràtica, on insultava, colpejava i mossegava a altres membres de la seva família, no menjava ja que els dimonis que portava a dins li negaven, dormia al terra, menjava aranyes, mosques, carbó, i ja començava a beure's la seva pròpia orina. Se la sentia cridar per tota la casa mentre trencava o destrossava pintures de Jesús i/o rosaris. Vistos tots aquests actes, al final, els mossens van acceptar i li varen practicar l'exorcisme a l'Emily, on entre el setembre de 1975 i el juliol de 1976, li practicaven durant una o dos sessions d'exorcisme a la setmana, on els atacs epilèptics eren tant forts que a vegades la tenien que aguantar vàries persones i inclòs, a vegades, encadenar-la perquè no es mogués. Passat un temps, l'Emily va tornar a la vida amb un cert punt normal, va poder acabar els estudis i anava a l'església freqüentment. Però tot i així, els atacs epilèptics no varen parar, i llavors els atacs consistien en la paralització del seu cos i queia a terra inconscientment, on varen tornar a practicar-li exorcismes, on l'últim va ser el 30 de juny de 1976 quan tenia 24 anys, i en aquesta edat, l'Emily patia, a part de l'epilèpsia, de pneumònia, on va acabant morint. Després de que es coneguessin aquests esdeveniments, la pel·lícula "L'exorcista, de William Friedkin" es va estrenar als cinemes d'Alemanya, portant una onada d'histèria paranormal, on psiquiatres de tot Europa van reportar un increment d'idees obsessives als seus pacients.

Però ens hem de fer dues preguntes:

1. Què va provocar la mort de l'Emily Rose?

Tot veient les evidències del forense de l'Emily, aquesta va morir de gana, on també junt amb l'epilèpsia li havia influenciat l'esquizofrènia.

2. Qui era el responsable de la seva mort?

Responent a aquesta pregunta, tant els pares, com els mossens exorcistes, eren els responsables de la mort de l'Emily, per negligència i per ometre de donar els primers auxilis. Varen ser sentenciats a sis mesos de presó i a la llibertat condicional, on aquests sols la varen ajudar fent exorcismes i no per donar-li un tractament mèdic adequat que l'Emily necessitava.

Llavors una comissió de la Conferència Episcopal alemanya, després va declarar que l'Emily Rose no estava posseïda, on tot això va impedir als creients a continuar amb la lluita de l'Emily, ja que molts creien en la seva possessió que el cos de l'Emily no va trobar la pau ni després de la seva mort. El seu cadàver va ser exhumat onze anys després del seu enterrament, sols per confirmar si el cos s'havia descompost. Sembla mentida que s'hagi de tornar a buscar en el terreny de pau de la persona que ens abandona per poder donar una resposta.

Avui dia, en l'actualitat, la tomba de l'Anneliese Michel, roman com un lloc de peregrinatge per resar el rosari per totes aquelles persones que van creure que l'Emily Rose, va lluitar valentament contra el dimoni.

LA GLOBALITZACIÓ

Com és la societat on vivim?

Si bé una de les qualitats d'aquesta nova societat és el nou caràcter canviant, a l'hora d'assenyalar-ne les característiques cal actuar amb una certa prudència, perquè potser alguns aspectes que en  aquests moments són considerats bàsics, poden deixar de ser-ho en poc temps.

Hi ha unes tendències:

1. En aquesta nova societat ens ha tocat viure en un món global, producte del fenomen que s'ha anomenat globalització, en què les decisions estratègiques ultrapassen la voluntat dels estats.

2. La incertesa davant les perspectives que s'obren en el món del treball com l'escassetat com al nou marc de relacions laborals que exigeix un nou tipus de capacitació, s'espera un futur per al qual cal estar preparats per tal d'afrontar-lo.

3. La societat continua essent una societat desigual, on l'eix riquesa - pobresa es produeix tant a nivell internacional com a nivell local, el fenomen migratori es tradueix en l'avenç cap a una societat diversa, i tenir en compte que anirà desapareixent durant els anys.

Viure en un món global: la globalització

És el procés econòmic, polític, social, cultural i ecològic produït a nivell planetari, on cada vegada existeix una major interdependència entre els diferents llocs del món per molt allunyats que estiguin els uns amb els altres. Si bé la globalització és un procés econòmic, protagonitzat per les grans empreses multinacionals o la recerca de la inversió dels seus capitals en els llocs més rendibles per tal d'obtenir-ne el màxim benefici, cada vegada més des d'altres àmbits s'ha vist la possibilitat de reclamar i aprofitar les possibilitats que permet una ràpida i còmoda interconnexió entre les persones de tot el món.

El poder dels estats en el món globalitzat

Amb la globalització econòmica el món funciona més que mai com un sistema complex de relacions i dependències, on les decisions referents a activitats dominants, les més importants per al sistema són preses pel poder econòmic al marge de la voluntat política dels estats. Aquest fet qüestiona seriosament la capacitat dels governs per tal d'exercir les funcions que li són pròpies amb legitimitat i eficàcia.

Un futur per al qual cal estar preparats: un nou sistema de relacions en el món del treball

En el món global actual les empreses continuen buscant el màxim benefici. S'està produint un desplaçament de les activitats industrials intensives des dels països occidentals cap a països on la mà d'obra és més barata, i fins i tot a determinats llocs on no es garanteixen les condicions laborals mínimes.

Un altre aspecte de la globalització és la competitivitat. Per ésser competitiu cal rebaixar costos, cosa que es pot fer de dues maneres: invertir en tecnologia que alliberi mà d'obra o incidir sobre els costos socials. Dues conseqüències d'aquesta tendència són la pressió dels salaris baixos i la temporalitat de treball.
La feina, un bé escàs

Cal remarcar un altre problema, l'atur, degut al fet que la societat no pot oferir llocs de treball a totes les persones que volen treballar. A partir de la dècada dels anys 90 el percentatge d'atur als països occidentals s'enfilaven fins a arribar a xifres de dos dígits, i quan aquesta rebaixa es produeixi és a costa d'una pèrdua de qualitat i d'un augment de la precarietat laboral, on hi ha feina però aquesta és de poca qualitat.

Aquesta precarietat laboral es manifesta en l'existència de feines que no garanteixen la sortida de la pobresa o el manteniment d'un nivell de vida digne. Un fenomen cada vegada més palès és que fins i tot les persones preparades i qualificades, tant a nivell de formació com l'experiència laboral, tenen serioses dificultats per trobar o mantenir una feina que s'adeqüi a la seva qualificació i a la remuneració que caldria esperar-ne. Tot això planteja un nou repte que ha estat recollit per algunes formacions polítiques, propostes com la reducció o la flexibilització de la jornada laboral.

Una societat diversa

Una de les conseqüències de globalització ha estat el desplaçament de milions de persones des de les àrees més pobres del planeta cap a les zones més riques, on esperen trobar millors oportunitats. L'allau de tota aquesta població, disposada a ocupar els llocs de treball menys ben remunerats i amb unes condicions laborals més desfavorables, suposa un canvi en el que era la configuració de la societat uniforme tradicional. La nova societat esdevé diversa i complexa.

Els canvis en l'estructura familiar

- Hi ha un retard en la formació de parelles i del moment de tenir fills.

- Hi ha un increment de la relació en comú i del naixement de fills fora de la institució matrimonial.

- La reducció de la taxa de fecunditat a un o dos fills per parella.

- Un augment dels casos de desvinculació matrimonial.

- L'emancipació tardana dels fills.

- Les relacions més igualitàries entre els membres de la parella i entre aquests i els fills i paral·lelament pèrdua d'autoritat dels pares.

- Un augment del nombre de persones grans dependents, com a producte de l'augment de l'esperança de vida, d'una nova necessitat social, donat que aquestes persones necessiten de l'atenció i la cura d'altres persones.

- La disminució de protagonisme dels avis en la vida familiar.

- La legitimació social de nous tipus de parelles: homosexuals, de fet, etc.

A conseqüència de tots aquests canvis ha aparegut un conjunt de noves formes d'organització familiar:

- la família de fet o família agregada: que es dóna quan els membres de la parella viu junta sense estar casada.

- la família monoparental: és formada per un sol membre de la parella (home o dona) amb fills no emancipats.

- la família reconstituïda: es forma per la relació empresa amb una altra persona, per algun o tots dos conjugues, després d'una separació o divorci.

- la família homosexuals: a la qual poden arribat fills per l'intercanvi heterosexual, adopció, per reproducció assistida, etc.

- la llar unifamiliar: on persones adultes, sobretot gent gran viuen sols, on el cas de la gent gran, algunes vegades amb algú que les ajuda o fa companyia durant una part del dia.

La situació de la dona

En la base d'aquest canvi de relacions entre els membres de la parella cal esmentar la ruptura dels valors tradicionals, quan a l'autoritat de l'home i al paper de la dona com a mestressa de casa i dedicada a l'atenció dels fills i persones grans.

Dins l'àmbit d'educació, en la majoria dels països rics, el nombre de dones universitàries supera ja el d'homes on existeix un predomini de dones en determinats sectors de la producció amb una escassa qualificació i un nivell retributiu baix, les dones apareixen en un nombre menor que els homes en l'ocupació de càrrecs directrius, i en general en les feines amb una millor retribució econòmica i un més gran prestigi social,els salaris de les dones són inferiors als dels homes, la precarietat laboral de la dona també és superior, i els índexs d'atur és molt més alt en el cas de les dones que en els dels homes i els processos de reinserció laboral solen ser més complicats.

SEMPRE PARLEM DE LES ENFORFINES, PERÒ QUE SÓN REALMENT?

Les endorfines són neuro - pèptids (petites cadenes proteiques) que s'alliberen a través de la medul·la espinal i del torrent sanguini. Són opiacis naturals de l'organisme que poden ser fins a vint vegades més potents que els medicaments contra el dolor que es venen a les farmàcies. Les activitats com escoltar música, ballar, fer-se un bany, caminar, quedar amb els amics/gues, etc., fan augmentar els nivells d'endorfines. La ment del cos (la intel·ligència corporal), produeix com a mínim vint tipus diferents d'endorfines, que s'emmagatzemen principalment a l'hipotàlem.

Les endorfines tenen un rol molt important en la recuperació i tenen funcions essencials per la salut com promoure la calma, creen un estat de benestar, milloren l'humor, redueixen el dolor, alenteixen el procés d'envelliment, potencien les funcions del sistema immunitari, redueixen la pressió sanguínia, contraresten els nivells elevats d'adrenalina associats a l'ansietat, ajuden a reduir els símptomes, ja que la intel·ligència corporal nota que la persona està fent cas a la necessitat de més satisfacció emocional.

Hi ha activitats ben conegudes que augmenten els nivells d'endorfines com poden ser: menjar xocolata, prendre el sol, fer-se massatges, la meditació, ioga, ballar, cantar, escoltar música, exercicis respiratoris, córrer, anar amb bicicleta, nedar, etc. Una de les raons perquè el fet de "jugar" és tan important, és perquè només dedicar una estona a passar-ho bé ja fa augmentar els nivells d'endorfines. Somriure, riure, fer el tonto amb els amics/gues ja és saludable perquè sí, i és hora de perdre el temps fent el tonto, jugant, com els infants saben fer.

Els tractaments complementaris que estan lligats a l'augment d'endorfines poder ser l'acupuntura, el massatge, hidroteràpia, reiki, banys de vapor o saunes. El pacient ha de tenir clar que la raó de fer aquests tractaments no és eliminar els símptomes sinó iniciar activitats on els símptomes no són necessaris. Encoratgem els pacients a fer tantes activitats lligades a l'augment d'endorfines com sigui possible, ja que les endorfines són també estimulants. Quan els atletes experimentem una alliberació d'endorfines s'entén que poden encara més, com si ens haguéssim injectat energia. Passa el mateix en la recuperació. Quan més fem activitats d'aquest tipus, més capaços ens sentim de fer més. I així comença un cercle on es fan més activitats, on s'augmenta la confiança , es renoves les energies, i es retorna cap a un estat de salut òptim.

En aquesta foto us puc mostrar un partit de futbol femení (jo sóc el número 7). Tot i que sóc una de les defenses del meu equip, no paro de córrer amunt i avall defensant la meva porteria, i com ja he comentat abans, les meves endorfines fan possible que estigui corrents durant 90 minuts.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

La violència de gènere, concretament la que s'exerceix sobre les dones, inclou una quantitat de pràctiques que les han coaccionades durant anys i que han restat invisibles davant els nostres ulls. Per tant, per tal de ser capaços de reaccionar davant un fenomen social d'aquesta manera, primer hauríem de ser capaços d'identificar-lo i anomenar-lo. La cultura, dins el fenomen de la violència de gènere, té una importància destacada per deixar clar que aquesta forma de violència és una construcció social i no una acció irracional. En aquest concepte s'hi inclouen totes les formes de maltractament psicològic, d'abús personal, d'explotació sexual i d'agressió física a les quals es troben sotmeses les dones. Històricament, la violència de gènere ha estat tan arrelada en la nostra societat, que, a hores d'ara ens costa identificar-la. Quan finalment ens adonem passa a anomenar-se problema social, entès com aquell que el pateix de manera sistemàtica un tipus de col·lectiu. L'existència dels grups feministes han ajudat a assenyalar aquesta nova realitat i, juntament amb altres agents socials, com els mitjans de comunicació, associacions de defensa els drets humans, etc., han identificat aquest greu problema.

L'any 1993 la ONU va reconèixer els drets de les dones com a drets humans, i va declarar que la violència contra les dones suposa una violació dels drets humans. L'any 1995, a la Conferència de Beijing de la ONU, el fenomen de la violència de gènere es va consagrar internacionalment com un problema social. Per tant, els drets humans i la seva necessitat de garantir-los és l'única eina amb la que es compta per tal de lluitar contra la violència de gènere. Si no es queda definit que la violència contra les dones és un greu atemptat contra els drets humans no es pot mesurar ni el seu abast ni la seva incidència.

Tot i que la major part de les accions de violència de gènere no han estat considerades delicte fins ara, l'existència d'un ordre social democràtic ha propiciat que s'hagi començat a definir i mesurar la violència i que, alhora, s'hagi creat i modificat molta de la legislació. Les sancions amb què es castiga la violència contra les dones s'uneixen a les mesures que intentes protegir les dones i dissuadir els agressors. Així doncs, el fet que existeixi la legislació que protegeix les dones anima aquest col·lectiu a denunciar els episodis de violència davant la justícia. Però val a dir, com la legislació en aquest tema és encara molt recent, encara hi ha molts casos de maltractaments que no han arribat a mans de la justícia, i això és degut a la manca de costum de veure la violència de parella com un fet públic i susceptible de ser castigat i la dependència econòmica i afectiva de la víctima que fa molt difícil la seva denúncia.

L'acció de les diverses institucions europees han estat força important pel que fa a la presa de consciència i la implantació de mesures respecte a aquest tipus de violència, on s'han posat en marxa diversos plans, programes i legislació sobre prevenció i protecció cap a aquestes víctimes.

Els maltractaments no són sempre agressions físiques, ja que el seu objectiu no és causar una lesió immediata sinó sotmetre a la persona sobre la qual s'exerceixen. La violència domèstica es manifesta en forma d'agressions físiques, psíquiques o sexuals que causen un dany físic i psicològic i vulneren la llibertat de la dona. Les conseqüències de les agressions es barregen les unes amb les altres.

Els trastorns més freqüents derivats de la violència són: estrès posttraumàtic, la síndrome de la dona maltractada i la depressió.

Els efectes de la violència domèstica són devastadors, ja que les conseqüències directes sobre les víctimes i el seu entorn immediat són molt perjudicials i de llarga durada i els costos cap a la societat que s'ha de fer càrrec són molt alts, tant a nivell econòmic com a nivell psicològic, valorats en termes de patiment i dany emocional soferts per la víctima.

Els programes de lluita contra la violència de gènere s'han desenvolupat en poc temps gràcies als organismes supranacionals, que han actuat com a referent simbòlic per a la majoria dels països del món, els quals es veuen obligats a prendre mesures per netejar la seva imatge. Les associacions de dones s'han recolzat en aquest organismes per poder reivindicar les seves posicions, i els mitjans de comunicació també han contribuït de manera positiva en la pressió feta pels moviments feministes, convertint-se en plataforma de difusió i canalització dels seus missatges.

Per tant, es pot dir que la globalització de les nostres societat ha afavorit l'extensió i la generalització de la consciència sobre el problema de la violència contra les dones i la necessitat de combatre-la.

Una de les interpretacions que es pot extreure és que la violència contra les dones es veu marcada per l'acció i reacció del col·lectiu femení. És a dir, l'alliberament de la dona ha provat un auge de la violència motivada per una reacció desesperada del masclisme. Així doncs, caldria reforçar els drets de les dones i combatre de manera important les resistències que s'oposen al canvi, defugint del model d'organització social establert. La informació adient sobre maltractaments pot ser molt útil per ajudar a la conscienciació de tota la societat, i alhora, per oferir una guia per a les persones que hagin entrat en contacte amb situacions de violència domèstica. Tota la informació oferta amb rigor, cura i amb una funció educativa sensibilitza el públic a donar major suport a les víctimes i el consciència de les actituds i comportaments dels agressors.

Un rebuig social contundent contra la violència de gènera ha d'alerta i reforçar encara més els cossos policials i l'ajuda ciutadana. La pressió de l'entorn de l'agressor és eficaç en la lluita contra la violència exercida i remet les agressions.

El reconeixement per part de la classe política que existeix la violència de gènere és del tot necessari per implicar-se dins aquesta problemàtica, per tal de definir-la com a problema social i de prendre les mesures per a solucionar-la.

L'aplicació de nous instruments penals en matèria de violència de gènere, juntament amb la voluntat política d'afrontar amb seriositat aquesta problemàtica, són imprescindibles per promoure la igualtat jurídica entre homes i dones. Però, sobretot, la millor prevenció de totes les formes de violència de gènere és l'educació en la igualtat. La violència és una conducta apressa modificable. La socialització de nens i nenes contra aquesta problemàtica i la reeducació dels adults en la igualtat són camins que poden ajudar a evitar caure en aquesta dinàmica.

LES FLORS DE BACH

Aquest eficaç mètode que utilitza solament elements naturals, com flors de plantes silvestres, arbustos, arbres i fins i tot aigua de manantial, és capaç d'equilibrar estats emocionals i convertir-se també en una eina recomanada pel seu auto - descobriment.

No s'ha d'esperar tenir una dolència física per aprofitar aquest recurs, sinó que es pot utilitzar sempre que l'estat mental o emocional estigui alterat, amb l'avantatge de que al mateix moment, es podrà prendre consciència de quines són les tendències del caràcter que provoquen aquests desequilibris.

De totes maneres, mai s'haurà d'aplicar una formula tenint en compte un símptoma físic, sinó que la prescripció s'haurà de centrar en els estats emocionals del present, perquè les flors de Bach no actuen prevenint, sinó en l'aquí i l'ara, per tant, serà inútil prendre-les per evitar desequilibris.

Els estats mentals alterats i les emocions negatives, com la por, les preocupacions i l'estrès, disminuiran les defenses naturals del cos i no sols contribuiran a allargar les malalties, sinó que també influiran en les funcions corporals afavorint l'aparició de símptomes físics i tota classe de patologies orgàniques.

Per aquesta raó, quan més es conegui la forma personal d'assimilar les experiències, major serà la possibilitat d'evitar aquests hàbits nocius de comportament.

Les flors canvien la forma de veure les coses i actuen de fora cap a dins, o sigui, equilibrant primer els símptomes emocionals més superficials per a llavors revelar els símptomes més profunds. Es comença tractant les emocions que emergeixen al present, les quals donaran lloc a altres diferents que s'expressaran amb símptomes diferents, de manera que pas a pas, s'anirà revelant el conflicte real inconscient que està a tota la gamma de símptomes que l'estan expressant.

Les flors de Bach no tenen contradiccions i mai podran provocar reaccions adverses, tot i prenent aquelles que no són les adequades i a part incompatibles amb qualsevol medicament.

La intenció del Dr. Edward Bach era que cada persona tingués la possibilitat per si sola de seleccionar les flors que necessita per aconseguir un canvi en la manera de veure la realitat, aconseguir l'equilibri mental i la pau interior, així com arribar a tenir una vida feliç.

Hi ha exemples de flors de Bach per a cada reacció, com:

- impatiens: per quan ens sentim apurats, cansats o enfadats.

- agrimony: si s'està fent un esforç per agradar a algú.

- chicory: és la recomanada quan ens envaeixi l'auto - compassió.

- clematis: si s'està desatent.

- willow: quan ens sentim molt exigits.

- mimulus: si estem espantats ens ajudarà a consolar-nos.

- vine: si necessitem protecció.

- rock rose: si tenim terrors serà la nostra sortida.

- scleranthus: ens ajudarà a sortir del dubte.

- cerato: si estem confosos i necessitem consultar a la gent, aquesta flor ens canviarà el penament.

- white chestnut: ens alliberarà dels turments.

- holly: per quan ens sentim gelosos, enveja o desconfiança.

- crabb aplle: ens netejarà la ment de percepcions inexistents.

- cherry plum: per prevenir els pensaments de suïcidi.
Tot i que aquestes són algunes de les 38 flors de Bach que existeixen en total, cada una d'elles està destinada a equilibrar els trastorns emocionals per actuar sobre els diferents estats d'ànim, on haurem d'estar alerta davant de qualsevol senyal de canvi en la conducta, i quina serà la millor forma d'arribar a reconèixer quin és el verdader conflicte.

LES TORTUGUES TAMBÉ VOLEN

Les condicions de vida al camp de refugiats de la pel·lícula "Las tortugas también vuelan" són bastant impactants i nul·les. Ens mostra el sofriment d'un poble, que viu en una situació de misèria absoluta, a conseqüència dels governs, un món que només se'ns fa proper quan veiem o sentim les notícies per la televisió, tot i que el sentim llunyà a nosaltres. La pel·lícula vol prendre'ns consciència del què està passant, de com són de destructives les guerres, de les conseqüències devastadores i les seqüeles que poden comportar.

Hi ha molta misèria i la injustícia que s'esta vivint en aquella part del món, denunciant les condicions de vida inhumanes i les situacions d'abandonament, considero que és un dels crims de guerra més indignes de tot el món i que en certs llocs encara continua.

Són infants que s'han hagut de convertir en adults i que lluiten aferrissadament per sobreviure i resistir amb unes condicions duríssimes, que intenten esbrinar quin serà el seu destí. Sobreviuen en una situació límit, amb un context de conflicte bèl·lic totalment. Viuen per recuperar i vendre mines antipersones, on alguns infants han quedat mutilats per l'explosió de les mines i altres han mort, i enmig d'una situació en la que viuen, ells, els infants tracten d'ajudar-se uns amb els altres, donant-se recolzament solidari.

Des del meu punt de vista, la disseminació d'un armament d'aquestes característiques, puc considerar que des de que es van inventar aquest tipus d'armament, Kurdistan ha estat i serà un dels països més afectats. Crec que portarà molt de temps retirar l'armament, on cada dia, a cada hora, a cada minut, hi haurà moltes persones que moriran o quedaran mutilades per culpa d'aquestes mines, i fins i tot, hi ha famílies al Kurdistan que posen el nom de Mina a les seves filles recent nascudes. Serà un gran trauma pels infants i per a les famílies que han sobreviscut i patit aquestes conseqüències.

A la pel·lícula també podrem veure unes imatges de la reacció de la nena protagonista que vol matar el seu fill. En un primer moment vaig pensar que seria terrible, la pobre nena va ser violada i a conseqüència d'això, es va quedar embarassada i va tenir al seu fill, on acabarà tenint problemes de visibilitat. La nena gairebé a tota la pel·lícula ignora al seu fill, no el vol, diu que és fill d'un bastard, que el vol abandonar, que no l'estima. La nena no pot dormir, sempre pensa en suïcidar-se, on hi ha forces escenes visuals de la pel·lícula on es veu que ella es tira d'un penya - segat. El germà d'aquesta nena li respon que ella no pot dormir perquè encara no ha après a estimar-se el seu fill, fins que arriba el dia, que la nena decideix abandonar-lo. Quan l'abandona,, el deixa lligat a un camp de mines, on la mare li diu adéu i plora, on veu que en el fons se l'estima de veritat, però uns infants troben al nen i el treuen d'allà i li porten a la seva mare altre vegada. La qüestió és que la nena torna a suïcidar al seu fill, on el llança a una bassa i el nen s'acaba ofegant, i en acabat, quan la mare veu que el nen s'ha enfonsat i no hi ha ningú que el pugui salvar, la nena es dirigeix al penya - segat i s'acaba suïcidant. Suposo que era el desig de la nena, perquè somiava que es llançava del penya - segat, però és molt fort acabar en aquesta situació.

Podríem reflexionar sobre les injustícies que la guerra comet amb persones innocents. Una misèria absoluta que domina aquesta zona de la Terra i que es mostra pessimista sobre el futur, ja que no sembla que hi hagi cap solució. Però al mateix temps, i després de la intervenció nord - americana, hi ha molts kurdistans que estaven al favor dels plans de George Bush, on els poderosos sols tenen la intenció de crear un futur millor per a ells, on exploten a gent per construir llocs meravellosos, on tot això s'hauria de denunciar, de que no existissin les guerres, de poder evitar la violència i les possibles seqüeles que romandran durant anys després del que hagi succeït.