COMENCEM EL SEGON CURS DE PSICOLOGIA!

Ja queda menys d'una setmana per començar les classes del 2n. curs de Grau en Psicologia, però com anirà tot? Des del meu punt de vista, ja tinc ganes de veure els nous educadors/es, si en tindrem de magnífics com l'any passat, com anirà el tema treballs de grup i com seran les noves assignatures. Dit tot això, llanço unes paraules de benvinguda al curs a tothom!!

L'ESTRUCTURA MENTAL HUMANA

Tots sabem que l'estructura més complexa que existeix a l'Univers és coneguda com la ment humana. La ciència moderna, i amb tots els seus avantatges, tot just està comprenent aquesta estructura tan complexa, ja que la ment humana, és una estructura, que junt amb l'ambient i la preparació adequada, és capaç de descobrir els misteris de l'univers, realitzar viatges a la lluna, crear bellesa en obres d'art i resoldre els múltiples problemes de la vida quotidiana, i produir sofriment i destrucció en petita o gran escala.

Per tant, podem dir, que l'estructura mental humana és primàriament producte del medi ambient en la qual s'ha anat evolucionant, i els aspectes més importants d'aquest medi ambient són l'emocional i l'informacional. Aquest medi ambient no és estàtic, ja que va canviant amb el temps, però això no vol dir que els aspectes genètics, biològics i físics no siguin important, sinó que en general, aquests últims aspectes no són molt controlables pels pares, i en canvi, els aspectes d'informació i emocionals els podem considerar, "manipulables" pels pares.

També podem comentar que l'estructura mental humana és auto - organitzant. Podríem dir que és una realitat amb bases biològiques, neurològiques i psíquiques. Per una part, el desenvolupament de les estructures subjacents de la ment que permeten l'adquisició de nous conceptes prossegueix en una seqüència ben definida, i després, el desenvolupament de l'estructura mental mateixa és seqüencial, on els conceptes que són adquirits determinaran el desenvolupament posterior de cada persona, i els factors ambientals, poden accelerar, retardar o impedir el desenvolupament de certes estructures, i el context emocional on un concepte és adquirit, determinarà si aquest concepte serà utilitzat com punt de partida per l'adquisició de nous conceptes relacionats.

Per tant, això vol dir que cadascú de nosaltres tendirà a emfatitzar el desenvolupament de les seves capacitats i aptituds diferents a aquelles que presentin les persones en el seu medi ambient proper.

            

ELS ESTATS DE FLUÏDESA

Divendres passat a la classe de CAPI amb l'Ernest, varem poder parlar dels estats de fluïdesa del senyor Mihaly Csikzentmihalyi (1998), i segons ell, els defineix com uns estats operacionalment definits com un estat subjectiu de consciència on existeix un equilibri entre la percepció que té un individu de les seves habilitats i el repte que representa l'activitat que realitza, on el repte és percebut com un repte alt, d'esforç.

Aquest estat es pot presentar amb activitats motivants, on els objectius siguin clars i es rebi un feedback immediat, on les persones tinguin control de les seves situacions i preocupacions alhora, on pugui augmentar la concentració, etc.

M. Czikzentmihalyi va aplicar una Escala d'Estats de Fluïdesa (EEF) i el Test de Comprensió Lectora del Projecte Pisa (TCLP) a estudiants de secundària de 14 i 15 anys, on va trobar una correlació positiva significativa entre aquestes variables pels homes on se'ls hi va presentar un text científic, i a les dones se'ls hi va presentar un conte popular. Dels factors dels estats de fluïdesa, el factor concentració en la tasca i sensació de control va ésser el que millor va correlacionar amb el test de comprensió, on altres factors significatius varen ser la retroalimentació no ambigua i els objectius clars.

Per tant, la inconsistència de les correlacions entre grups es va deduir a errors metodològics o bé a les diferències de gènere respecte a les preferències de certs textos, on els resultats de la investigació varen proporcionar dades sobre la relació entre l'estat de fluïdesa, la comprensió lectora i altres variables relacionades amb tals com el raonament verbal, el temps dedicat a la lectura i els gustos i interessos pel text llegit i en la lectura general.

Podem trobar més informació sobre el seu llibre Fluir (Flow): Una psicología de la felicidad on ens mostra com la psicologia, la filosofia i l'humanisme s'uneixen per respondre a una pregunta fonamental: ¿què és la felicitat? El llibre arranca amb el suposat de què tot el món té, alguna vegada, una experiència òptima, on es tracta de reconèixer les seves característiques, de potenciar el sentiment de força, control sense esforç, el màxim rendiment, la superació de l'ego, etc., quan al mateix temps semblen desaparèixer tots els conflictes emocionals, on es tracta d'aprendre a ser creatius i aconseguir una genuïna qualitat de vida.

Mihaly Csikszentmihalyi defineix el concepte de flow o fluxe com un estat en el qual la persona es troba completament absorta en una activitat per al seu propi plaer i gaudiment, durant la qual el temps passa volant i els pensaments, accions i moviments passen inadvertits, podríem dir que la persona està en fluïdesa quan es troba completament absorbida per una activitat durant la qual perd la noció del temps i experiments una gran satisfacció. Però fluir no vol dir ser feliç, perquè per experimentar la felicitat hem de centrar-nos en els nostres estats interns, i això distrauria l'atenció de la tasca que estem tenint entre mans, però no es pot ser feliç sense les experiències de fluïdesa.

UNA PEL·LÍCULA DIFERENT: HIERRO

Ahir vaig anar al cinema. Em van proposar de veure una pel·lícula espanyola, "Hierro". Tot i que no sóc gaire fan de les pel·lícules del nostre país, haig de reconèixer que tenim un llistó ben alt, ja que de vegades, de la pel·lícula que menys ens esperem ens aporta més del què ens pensem.

Hierro, dirigida per Gabe Ibáñez, tot i portar un títol peculiar i diferent al que estem acostumats a sentir i/o veure, és un thriller que té totes les claus de les pel·lícules de gènere, i que pretén portar-les a un terreny personal i únic. Hi ha molt de drama, suspens, molta penetració psicològica, i tot això, recreat en una atmosfera diferent, amb l'aportació d'un paisatge com l'illa de Hierro de Gran Canàries. Aquesta illa és bastant diferent, aïllada i alhora exòtica. Si no hi heu anat, us recomano que feu un petit viatget per conèixer-la millor.

No hi ha cap personatge agraciat ni moments d'humor. Tots els protagonistes són personatges turmentats que s'acaben deixant arrastrant per la soledat i l'aïllament de l'illa.

La protagonista "Maria, o Elena Anaya a la vida real", deambula entre la bogeria i la cordura en el buscatge d'un nen que es convertirà en el seu particular dimoni interior, i aquest buscatge, que més que tot és el fil conductor de la pel·lícula, ens guiarà, sempre a través de l'illa, a través d'un espiral de bogeria i secrets cap a un final que compleix amb l'argument de la pel·lícula. Tot i així, Hierro ens explica l'història d'una mare que perd al seu fill durant un trajecte en ferri cap a l'illa de Hierro, on hi torna al cap de sis mesos després de la desaparició per una trucada on se li informa de la recuperació del cos d'un nen al qual té que identificar. La Maria comença un viatge de retrocés a través d'un paisatge estrany i amenaçador on es troba personatges molt inquietants.

Pot ser que a la majoria de la gent no li agradi aquest tipus de pel·lícula, li pot resultar pesada, però ja aviso que els aficionats al thriller sense respiració, diàlegs buits i escenes d'acció cada cinc minuts sortiran molt desapassionats.

Puc dir que la música hi té un protagonisme essencial ja que aquesta i els sorolls, estan bastant presents a la pel·lícula substituint l'absència de diàlegs, on ens transmetran sensacions molt pures.

Per tant, espero que algun dia l'aneu a veure, jo us la recomano, sempre i quan us agradi el suspens i el drama psicològic.

LA QUALITAT DEL VINCLE D'AFERRAMENT

Podríem dir que tot depèn de la relació que hi hagi entre els pares - mares i els seus fills, on cada família pot comportar diferents aspectes de sentiments i tipus de conducta, ja que és important per als fills el fet de sentir-se bé amb els seus progenitors.

Els infants poden tenir el vincle d'aferrament envers un o diversos individus concrets, en el qual hi destaquen el pare i la mare, però no tots tindran un vincle d'aferrament segur.

Qui estigui més implicat alhora de cuidar l'infant es convertirà en la principal figura d'aferrament, i l'infant recorrerà als altres només quan la principal figura d'aferrament no hi estigui present.

El vincle d'aferrament es crea quan l'infant té aproximadament uns sis o set mesos, és quan els nadons comencen a enfadar-se quan els separen de la mare, i mostren l'angoixa de separació, por a la presència d'estranys, etc.

L'infant que ha establert un vincle d'aferrament amb el pare és gairebé idèntica a l'infant que ha establert un vincle d'aferrament cap a la mare.

Els infants que no formen cap vincle d'aferrament són propensos a patir trastorns psicològics en un futur, i després dels tres anys els vincles d'aferrament també es poden produir però poden presentar problemes socials i emocionals en l'adultesa.

La rutina, com més quotidiana sigui, més possibilitats hi ha que l'infant formi un vincle segur amb la seva mare.

La sensibilitat, recepció, les primeres relacions, les expressions d'estimació, i les quantitats d'estímuls de la mare seran factors imprescindibles alhora de determinar si els seus fills desenvoluparan un vincle segur o insegur.

Cal tenir en compte el context social, on no tots els vincles d'aferrament segurs en la infantesa garanteixen que en un futur els infants estiguin equilibrats.

L'entorn, tant a casa com a fora, és essencial pel creixement de l'infant i per la creació del vincle d'aferrament.

El vincle d'aferrament dels pares - mares cap als seus fills no és el mateix vincle d'aferrament que tenen els fills amb els seus pares - mares, ja que hi ha altres aspectes de la funció parental, com la capacitat de controlar i imposar sancions als seus fills de manera adequada que seran essencials en el desenvolupament de l'infant.

Les inseguretats de l'infantesa poden perjudicar en un futur les experiències de la vida d'aquests infants, on l'estímul i l'estimulació de l'infant són essencials pel seu desenvolupament.

Compta molt la relació que hi pot haver entre pare - fill o mare - fill, ja que el tipus d'aferrament es manté al llarg del temps i està relacionat amb el desenvolupament posterior de manera significativa, i el desenvolupament psicològic dels infants també es veu afectat per les circumstàncies de la família.

La classificació d'aferrament d'un nadó podria canviar els primers anys si es produís un canvi en la relació del nadó amb la figura d'aferrament.

LA MEMÒRIA

La podem definir com un sistema complex de codificació, emmagatzematge i recuperació, d'esdeveniments, habilitats, fets, etc., quan ens permet de recordar informacions prèviament adquirides, a través dels sentits.

Intervenen processos a la memòria que són:

1. Els d'adquisició: la memòria opera amb altres processos psicològics, com la percepció, l'atenció o la motivació com a processos previs o d'adquisició d'informacions.

2. Els d'emmagatzematge: la informació cal que sigui retinguda i utilitzarem diferents sistemes d'emmagatzematge, que són:

- memòria sensorial (SIS - Sensory Information Storage): la captem al moment però si no la guardem la perdrem a curt termini.

- memòria a curt termini (STM - Short Term Memory): durant un temps determinat i si no la passem a llarg termini es perdrà.

- memòria a llarg termini (LTM - Large Term Memory): l'emmagatzemem i som capaços de recordar durant molts anys.

3. Els de recuperació: on fa referència a l'acció d'informacions emmagatzemades i aquest procés es pot fer de manera intencionada o involuntària, on hi ha dues maneres d'activar:

- el reconeixement: fa referència a la identificació d'un objecte o situació que ja s'havia percebut anteriorment. El reconeixement pot ser sensoriomotriu. Nosaltres la veiem i la vivim i és més fàcil de recordar.

- l'evocació: es refereix a la recuperació d'alguna cosa que no està present.

Com hem dit abans, hi ha tres sistemes o nivells d'emmagatzematge:

1. Memòria Sensorial (SIS): es capten els estímuls que entren i es mantenen durant un període de temps molt breu, perquè si el volem seleccionar o no per passar-lo després a nivells superiors. La codificació és igual a la del propi estímul.

2. Memòria operativa o a curt termini (STM): sistema capaç d'emmagatzemar informació de manera limitada i amb persistència temporal minsa (amb poca consistència). Part d'aquesta informació passarà a la memòria a llarg termini i l'altra es refusarà o s'oblidarà, i l'oblit es produirà per:

- l'esvaïment: és una qüestió temporal.

- el desplaçament: l'entrada de noves informacions desplaça aquelles que han estat filtrades i que no han  passat a un nivell superior.

- la interferència: quan l'entrada d'informació similars a la que tenim produeix una síntesi que desvirtua la informació original.

3. Memòria a llarg termini (LTM): en aquest nivell la capacitat i la persistència és virtualment il·limitada. queden enregistrats tot un seguit d'imatges, records o evocacions que ja s'havien oblidat però que es poden activar intencionadament.

Hi ha factors que incideixen el rendiment de la memòria, com:

- l'estat general: tant físic com mental, ha d'estar en condicions per demanar bons resultats a la nostra memòria.

- el significat de la informació i el sentit que té per nosaltres ens dóna possibilitat d'establir connexions entre el nou contingut i el que ja coneixíem.

- la utilització d'imatges mentals.

I per acabar, hi ha tècniques per millorar el rendiment de la memòria, que constitueixen la memòria artificial com:

- tècniques que reforcen la traça, per exemple el número de telèfon.

- tècniques que reforcen la codificació d'actituds, com per exemple, estudiar un examen.

- tècniques associades que permeten d'establir connexions entre diferents empremtes mnemòniques (reforçar memòria), de caràcter fonètic, visual, semàntic, etc., com per exemple construir una història amb un llistat de paraules.

- tècniques que generen estructures de recuperació de la informació, com per exemple, el mateix que l'anterior però recordant la informació.

LA MUSICOTERÀPIA

Tot i que fa molts anys que he estudiat música al Conservatori de Girona, puc dir que la musicoteràpia és  un dels curs pendents que un dia d'aquests, quan tingui una mica de temps, en faré un.

La musicoteràpia és l'ús de la música (del seu so, ritme, harmonia, melodia…) amb la finalitat de prevenir el deteriorament de la salut o d'ajudar a la millora de l'organisme. A vegades es distingeix de la sonoteràpia. Es troba vinculada a la Psicologia i, més concretament, amb el psicodrama. També se la pot vincular amb la Pedagogia i, dins d'aquesta, amb la Logopèdia.

La musicoteràpia parteix del fet constatat per qualsevol del plaer, benestar, tranquil·litat i altres efectes emocionals agradables que proporciona la música. Un exemple il·lustratiu al respecte, serien les cançons de bressol, que les mares i/o pares canten als fills per donar-los benestar i tranquili·litat i que es puguin dormir. A partir d'aquí, la musicoteràpia investiga i intenta descobrir solucions acusmàtiques per tal de millorar la nostra salut de manera diferenciada d'altres solucions terapèutiques convencionals.

Hi ha gairebé tantes tècniques com musicoterapeutes al món. Tot i així, hi ha diverses comunitats que han aconseguit unir a grups de musicoterapeutes. Generalment, les coincidències entre ells/es es deuen més a principis psicològics, filosòfics i musicals que no pas purament tècnics.

Cal dir que cada tècnica posseeix, a la seva manera, un valor específic, uns resultats comprovables al menys de manera empírica i una riquesa cultural i filosòfica digna. És un terreny tan extens que fa que el que pensa cadascú sigui correcte. L'únic fet clarament comprovable és que l'ús terapèutic de la música va aparèixer amb el mateix home i ha existit en qualsevol indret, època i condició humana.

La musicoteràpia està indicada a infants amb dificultats d'aprenentatge, problemes de conducta, infants autistes, amb deficiència mental, amb dificultats en la socialització, amb baix amor propi o amb trastorns mèdics crònics o degeneratius com càncer, cardiopaties, problemes de dolor, etc.

També s'utilitza en persones amb malalties degeneratives degudes a l'edat com l'Alzheimer, amb problemes d'abús de substàncies, dany cerebral degut a malalties o traumatismes, incapacitats físiques, problemes de dolor agut o crònic o a persones amb malalties terminals.

A més, serveix per a reduir l'estrès, ajuda al part en les dones, augmenta la creativitat de resoldre problemes, pot disminuir l'ansietat i millorar l'amor propi també en els adults.

La idea de base és reconèixer que gran part de les malalties tenen el seu origen al cervell, que després transmet a una part del cos un estímul determinat que reprodueix una malaltia.

Amb la musicoteràpia s'intenta fer arribar al cervell uns estímuls que li portin a una relaxació o anul·lació del que reprodueix la malaltia, a través de diverses melodies amb les que es poden aconseguir efectes sorprenents.

Els beneficis de la musicoteràpia han pogut travessar fronteres, idiomes i ideologies. Per exemple, a la Xina, posseeixen innumerables àlbums musicals amb títols com: insomni, fetge, cor, etc.

La respiració és, principalment, un procés rítmic. El patró general humà és de 35 a 25 respiracions per minut. Una mitjana baixa i profunda contribueix a calmar, controlar emocions, estimular el pensament i generar un millor metabolisme del cos.

Al contrari, una respiració ràpida ens pot portar a pensaments dispersos, conductes impulsives, a cometre errors i a patir accidents.

Així, música d'alts nivells, més de 60 pulsacions per minut, produeix efectes negatius, d'igual manera que una dieta poc adequada produeix mala salut.

El cor humà està particularment sintonitzat amb la música, per tant, els batecs responen a totes les variables musicals com freqüència, temps i volum.

De tal manera que un ritme ràpid provoca palpitacions ràpides, i un lent les alenteix. Per això els ritmes lents creen menys tensions i estrès, mantenint la calma al cos i relaxant-nos.

La música és, doncs, un calmant natural, però l'oposat també és cert: ritmes forts poden energitzar-nos i activar-nos.

El to i la flexibilitat del sistema muscular són poderosament influenciats pel to, el so i la vibració musical, tal i com va ser demostrat científicament pel professor Olav Skilie, on diu que la música amb freqüències entre 40-66 Hz, redueix la tensió muscular i relaxa els infants.

Avui en dia, es coneix com a teràpia vibroacústica, de gran poder curatiu en processos de dolors musculars.

Les endorfines, els sedants naturals del cervell, són avui en dia una de les substàncies més estudiades en la  bioquímica moderna.

El "Centre d'Investigacions d'Stanford, a Califòrnia" va arribar a la conclusió que l'eufòria experimentada mentre s'escolta música i provocada pel goig i les emocions produïdes per la riquesa musical de certes peces de pel·lícules, cants religiosos, poden produir estats d'anestèsia al dolor i millorar el sistema immune. Aquests experts també van trobar que les injeccions de naloxona, un fàrmac bloquejador de l'endorfina, interrompien la sensació tranquil·litzant d'escoltar música.

Doncs, el musicoterapeuta, és un professional amb uns coneixements i una identitat tant en l'àmbit musical com en el terapèutic, i que integra totes les seves competències des de la disciplina de la Musicoterapia, per establir una relació d'ajuda soci - afectiva mitjançant activitats musicals, amb la fi de promoure i/o restablir la salut de les persones amb les quals treballa, satisfaent les seves necessitats físiques, emocionals, mentals, socials i cognitives, i promovent canvis significatius en ells.

Per tant, un musicoterapeuta implementa dispositius específics per l'admissió, el seguiment i l'alta en un tractament musicoterapèutic. El benestar emocional, la salut física, la interacció social, les habilitats de comunicació i la capacitat cognitiva són avaluades i considerades a través de procediments específics, com la improvisació musical clínica, la imaginació musical receptiva, la creació clínica de cançons i la tècnica vocal terapèutica, entre d'altres. I en aquest procés, el musicoterapeuta promou i registra canvis expressius, receptius i relacionals. En les sessions de musicoteràpia, s'utilitzen instruments musicals, música editada, gravacions, sons corporals, la veu i altres materials sonors, on la musicoteràpia no considera que la música per sí mateixa pugui curar, i no existeixen receptes musicals generals per a sentir-se millor.