EL VÍDEO

Després d’haver vist el vídeo, les reflexions que en puc extreure és que es tracta d’una família nuclear. La família és el nucli o l’epicentre on es forma la societat, on per aquesta raó no ha de ser maltractada, ni violada, esclavitzada, ignorada pel color de la seva pell, desterrada pels seus orígens o principis de religió.

Els llaços principals són de dos tipus: els vincles d’afinitat derivats de l’establiment d’un vincle reconegut socialment com el matrimoni, i els vincles de consanguinitat, com la filiació entre pares i fills o llaços que s’estableixen entre els germans que descendeixen d’un mateix pare.

També s’ha de dir, que els pares van patir una petita crisi de separació. Les crisis que afecten a les parelles en determinats moments i les decisions i canvis que suposen en les seves respectives vides, modifiquen els estats d’ànim i poden crear conflictes interns i trastorns físics.

De la manera en què es superen els problemes depèn que una parella parli d’una crisi més o la percebi com el principi del fi i la desencadenant separació definitiva. Per afrontar aquests problemes cada membre de la parella compta amb una sèrie d’eines com són la maduresa emocional, l’habilitat per gestionar el conflicte, el moment personal en el qual es trobin, les persones que els rodegen, etc., on tot això farà més o menys fàcil de prendre una decisió, on la por al canvi és el fre més potent per decidir si una relació s’ha acabat, a part, o els fills, que són l’argument que moltes persones utilitzen per seguir convivint.

Reconèixer si s’està travessant una època amb dificultats greus i si estan davant el principi de la fi de la relació, és una tasca molt dura pels membres de la parella, ja que hi ha emocions, sentiments, sensacions, on no deixen que la parella reflexioni i es doni compta del què realment està succeint.

Per tant, en aquesta família nuclear, el què passava era que els pares, tot i haver-se reconciliat quan el pare va tornar a la família per continuar tirar endavant, el què no s’adonaven era que el seu fill Mathew ho havia percebut tot durant la seva infantesa. El nen se n’adonava de tot, ja que els infants, quan són petits, són com esponges, són molt perceptius. El nen va veure la petita separació entre els seus pares, veia com cada dia plorava la seva mare en absència del pare, també va veure el naixement dels seus germans petits i com la seva mare i els seu pare estaven més pels altres dos fills que no pas per ell, etc.

Els pares varen començar a deixar de banda i sense adonar-se conte al seu fill gran, qualsevol cosa que realitzés sempre li cridaven l’atenció perquè parés de fer el que estava fent. En Mathew no tenia llibertat per fer qualsevol cosa, i per tant, les coses que realitzava eren per cridar l’atenció, ja que els seus pares mai li feien cas, i si li feien cas, eren per castigar-lo o dir-li que es callés o que parés de fer el que estigués fent.

També s’ha de dir que entre el pare i la mare hi ha una gran falta de coordinació, s’han de posar d’acord, s’haurien de reeducar, haurien de motivar més al seu fill i al mateix moment ignorant-lo quan es portés malament, així no desencadenaria faltes de respecte cap al pare o a la mare.

La resposta del pare era la conseqüència de veure al seu fill, i quan en Mathew es portava més malament era quan hi havia més atenció per part dels pares.
També podria ser que en Mathew hagués desenvolupat un trastorn de dèficit d’atenció i que els seus pares no se n’haguessin donat compte.

Tot és un qüestionari de respostes que es poden donar en aquests casos.

IVAN P. PAVLOV I EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC

Va néixer el 14 de setembre de 1849 a la ciutat russa de Rjasan, situada a la província de Riazan. Fill d'un patriarca ortodox va començar a estudiar teologia, però la va deixar per iniciar els seus estudis de medicina i química a la Universitat de Sant Petersburg. Després d'acabar el doctorat l'any 1883 va ampliar els seus estudis a Alemanya, on es va especialitzar en fisiologia intestinal i en el funcionament del sistema circulatori.

El 1890 fou nomenat professor de fisiologia a l'Acadèmia Mèdica Imperial i va ser nomenat director del Departament de Fisiologia de l'Institut de Medicina Experimental de Sant Petersburg.

Va morir el 27 de febrer de 1936 a la ciutat de Sant Petesburg, en aquells moments denominada Leningrad.

A partir de 1890 va centrar el seu treball en la investigació de l'aparell digestiu i l'estudi dels sucs gàstrics. Pavlov investigà el sistema gàstric en els gossos, i les seves manifestacions externes en forma de salivació, arribant a mesurar la gana dels gossos mesurant la quantitat de saliva que aquests generaven després d'una carència d'aliments. Observà que els gossos tendien a salivar abans que l'aliment entrés realment en les seves boques, amb la qual cosa, al no observar cap explicació fisiològica per a tal fenomen començà a parlar de "secreció psíquica".

Donades les circumstàncies, Pavlov decidí estudiar més detingudament el fenomen que acabava de descobrir canviant la forma de presentar els aliments als animals. Això féu que descobrís una relació íntima entre les causes mentals i la consegüent resposta fisiològica que anomenà els reflexos condicionals. És a dir, les respostes reflexes, com la salivació, ocorren només condicionalment sobre experiències anteriors específiques de l'animal. Les seves investigacions el van dur a formular la llei del reflex condicionat, que va desenvolupar entre 1890 i 1900 després d'observar que la salivació dels gossos que utilitzava en els seus experiments podia ser resultat d'una activitat psíquica. Així doncs, va realitzar un experiment consistent a fer sonar una campana just abans de donar aliment a un gos, arribant a la conclusió que, quan el gos tenia fam, començava a salivar només escoltar el so de la campana.

Per aquestes investigacions Pavlov fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1904. Posteriorment el psicòleg nord-americà John B. Watson, coneixedor dels experiments de Pavlov, utilitzà estos per a aplicar-los als sers humans, creant així una nova escola psicològica anomenada conductisme.

La Guerra Civil Russa i l'arribada del comunisme no van influir en les seves investigacions. A pesar de no sentir simpatia pel nou règim, no va tenir represàlies per part dels comunistes. Després de la Revolució d'Octubre va ser nomenat director dels laboratoris de fisiologia en l'Institut de Medicina Experimental de l'Acadèmia de Ciències de la URSS. A la dècada del 1930 va enunciar el principi segons el qual la funció del llenguatge humà és resultat d'una cadena de reflexos condicionats que contindrien paraules.

Les observacions bàsiques de Pavlov foren simples. Si es posen aliments o certs àcids diluïts en la boca d'un gos famolenc, aquest comença a segregar un flux de saliva procedent de determinades glàndules. Pavlov va observar que l'animal també salivava quan el menjar encara no havia arribat a la boca, el que significava que el menjar vist o olorat provocava la mateixa resposta. A més, el gos salivava igualment davant la presència de la persona que en general li acostava el menjar. Això va dur-lo a desenvolupar un mètode experimental per estudiar l'adquisició de noves connexions d'estímul - resposta. Indubtablement, les quals havia observat en els seus gossos no podien ser innates o connaturals d'aquesta classe d'animal.

La magnitud de les respostes als diferents estímuls pot amidar-se pel volum total o el nombre de gotes de saliva segregades en una determinada unitat de temps.

Al realitzar l'experiment de la campana Pavlov, des de l'habitació contigua i a través d'un vidre, va poder observar la conducta del gos, aplicant els estímuls i valorant les respostes. Abans de començar l'experiment, Pavlov va amidar les reaccions de salivació al menjar en el musell, que va ser considerable, mentre que el gos va salivar molt poc al ser sotmès a l'estímul del so (toc de la campana). A continuació, va iniciar les proves de condicionament. Toca la campana estímul neutral, i immediatament després va presentar menjar a l'animal estímul incondicionat, amb un interval molt breu. Va repetir aquest parell d'estímuls moltes vegades durant diverses setmanes, sempre quan el gos estava famolenc. Transcorreguts diversos dies va tocar tan sols la campana i la resposta de saliva va aparèixer a l'escoltar-se el so, a pesar que no es va presentar el menjar. La resposta havia quedat condicionada a un estímul que no havia pogut produir-la prèviament.

La salivació del gos davant el menjar és una reposada incondicionada; la salivació després d'escoltar la campana és una resposta condicionada. L'estímul neutre que suposa inicialment la campana es converteix finalment en un estímul condicionat. Aquest estímul condicionat (so), és com un senyal que avisa que l'estímul incondicionat (menjar), està a punt d'aparèixer. Finalment, existeix el reforç, que és l'enfortiment de l'associació entre un estímul incondicionat amb el condicionat. El reforçament és un esdeveniment que incrementa la probabilitat que ocorri una determinada resposta. La definició de condicionament clàssic és la formació (o reforçament) d'una associació entre un estímul neutre i un reflex.

Quan es presenta sobtadament un estímul condicionat però sense associar-li l'estímul incondicionat, deixa de provocar la resposta. En el cas del gos de Pavlov, deixaria de salivar davant la campana si, sobtadament, no va acompanyada d'aliment. Quan l'estímul condicionat ja no provoca la resposta, es diu que el reflex condicionat s'ha "extingit". La reaparició d'una resposta condicionada extingida prèviament, després d'un període de descans, es coneix com a "recuperació espontània". Si el gos de Pavlov tornés a la situació experimental, després d'algun temps d'absència, la campana podria provocar novament la resposta de salivació. La generalització de l'estímul suposa una tendència a produir la resposta condicionada davant estímuls similars al condicionament, així mateix el gos respondrà a sons més o menys similars al de la campana. Així mateix s'aprèn a discriminar, això és, a aprendre a respondre a un estímul i a inhibir aquesta resposta a un segon estímul semblant.

Podeu trobar el vídeo a la pàgina del youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=hhqumfpxuzI&feature=PlayList&p=8A43F89E33B16598&index=4&playnext=2&playnext_from=PL

LES FÒBIES

Sentir-se atrapat per una fòbia significa tenir una por constant, exagerada i irracional a un objecte o situació determinada. Això comporta un gran malestar i angoixa a la persona que ho pateix i, per aquesta raó, intenta evitar exposar-se a la situació temuda.

Tot i que de vegades es pugui confondre, la por no és el mateix que la fòbia. La por neix de l'instint de conservació de l'ésser humà i és necessària, perquè ens alerta davant dels perills reals. En canvi, en la fòbia, la persona deforma la realitat i veu greus perills allà on realment no n'hi ha.

Els símptomes físics davant de l'objecte motiu de la fòbia poden ser diversos: des de palpitacions, suors, mareigs, inestabilitat, desmais, dificultats per respirar, contraccions musculars, nus al coll, tremolors…, fins a símptomes cognitius com la por de perdre el control, de morir en una crisi, evitació o ansietat anticipatòria que es desenvolupa només pel fet d'imaginar allò que ens aterra.

Què pot produir una fòbia?

Hi ha centenars d'objectes i situacions que poden produir fòbies. Els més comuns són la claustrofòbia (espais tancats), l'aerofòbia (fòbia a volar), l'hematofòbia (a la sang), la tanatofòbia (a la mort), la nictofòbia (a la nit), l'agarofòbia (als espais oberts), la fòbia social (al contacte amb la gent) i la zoofòbia (sobretot, als insectes i rèptils).

També trobem pors obsessives als objectes punxants (com els ganivets o les agulles), a les aigües profundes, als ponts elevats, als túnels, als cementiris o, fins i tot, als gèrmens i contaminacions, una fòbia que pateix el magnat Donald Trump.

Una estadística del National Institute of Mental Health indica que més de 730 mil habitants de Nova York pateixen fòbies o atacs de pànic quotidians. Però, encara que avui dia aquestes alteracions s'han estès a bona part de la població, no són res nou. Podem trobar personatges històrics dels quals s'explica que patien aquestes dolències. Per exemple, es diu que Juli Cèsar tenia por a la nit, que el rei Enric III de França tenia por als gats (ailurofòbia) i que a la reina Isabel I d'Anglaterra li atemorien les flors.

Quin tipus de personalitat és més propensa a desenvolupar fòbies?

Alguns tipus de fòbies es donen més freqüentment en persones emotives i amb una ment propensa a la imaginació. També en personalitats perfeccionistes i controladores que volen estar en tot i a les quals resulta difícil deixar-se portar i relaxar-se davant de les situacions en què no tenen totes les variables sota el seu control. Això els provoca, a l'hora d'afrontar les situacions conflictives, una certa rigidesa, tant mental com muscular.

En certes fòbies, com per exemple la que apareix amb la sang, les ferides i els procediments mèdics i odontològics, podem trobar casos entre membres de la mateixa família, ja que l'ansietat també és encomanadissa, sobretot en l'època infantil.

Com podem evitar-les?

Cada cop que el fòbic evita allò que tem, s'intensifica en ell una sensació de desconfiança i d'inseguretat, i una visió catastròfica del que pugui passar davant d'aquella situació o objecte. A poc a poc, augmenten les coses perilloses que necessita evitar i es va formant un cercle viciós difícil de trencar, en què, quan més por té, més coses evita i quan més les evita més es reforcen els propis temors i febleses. Per això, la major part de persones afectades són multifòbiques, perquè a partir d'una fòbia inicial en desenvolupen d'altres.

En conseqüència, per prevenir el comportament fòbic cal que analitzem les nostres accions i que quan ens adonem que comencem a sentir por per una situació concreta ens preparem mentalment per afrontar-la de forma progressiva. Cal intentar no defugir-la, o almenys no totalment, ja que quan més l'evitem més ens costarà després superar-la.

LA PROVA EN HUMANS: EL TEST APGAR EN NADONS

Quan parlàvem de què la majoria de les coses les hem après i molt poques són innates, em va semblar oportú posar la prova del Test Apgar, quan en varem parlar a classe.
El Test Apgar és una prova que se'ls hi realitza als recents nascuts i són avaluats d'acord amb cinc paràmetres simples, que són:
el color de la pell, la freqüència cardíaca, els reflexes, el to muscular i la respiració. A cada paràmetre se li assigna una puntuació entre 0 i 2, on sumant les cinc puntuacions s'obtindrà el resultat del test.

El test es realitza al minut de vida, als cinc minuts i, en ocasions, als deu minuts de néixer. La puntuació al primer minut de vida avalua el nivell de tolerància del recent nascut al procés de naixement i al seu possible patiment, mentres que la puntuació obtinguda als cinc minuts avalua el nivell d'adaptabilitat del recent nascut al medi ambient i la seva capacitat de recuperació. Un recent nascut amb una puntuació baixa al primer minut on als cinc minuts obté uns resultats normals no implica cap anormalitat en la seva evolució, al contrari, un recent nascut que no marca punts al Test d'Apgar se l'ha d'avaluar clínicament la seva condició anatòmica per diagnosticar-li estat de mort.
La paraula APGAR pot utilitzar-se com una regla mnemotènica recordant els criteris avaluats: Aparença, Pols, Gesticulació, Activitat i Respiració.

Benvinguts al meu bloc!
A partir d'avui comença una nova era de comunicació internàutica tot i que pot ésser molt útil per a tots nosaltres!