L'ESCOLTA ACTIVA

 

La forma d'escoltar expressa la manera que té cadascun per interrelacionar-se, així com la seva capacitat general de relacions amb la resta. La falta de comunicació que es pateix avui dia es déu a què no es sap escoltar als demés, on s'està pendent de les pròpies emissions. La manca d'escolta es supleix amb la pseudoescolta. Sovint es creu què la persona que està callada davant de la que parla és perquè l'està escoltant. Escoltar requereix d'un esforç superior al que es fa quan es parla.

Per a un professional si vol motivar haurà d'escoltar el què motiva o desmotiva al seu col·lectiu. Per tant, els educadors/es, mestres, professors/es, professionals, etc., hauran de posar-se les antenes tant per escoltar com per poder transmetre els missatges.

Però que és realment l'escolta activa?

Significa escoltar i entendre la comunicació des del punt de vista qui parla.

Però quina és la diferència entre el sentir i l'escoltar?

El sentir és percebre les vibracions del so i escoltar és entendre, comprendre o donar sentit al que es sent.

Podem trobar barres - obstacles en l'escolta activa, com per exemple:

Comparar: ocorre quan el receptor mentre escolta s'està intentant comparar amb l'emissor, i això no li permet assimilar el que diu perquè està ocupat mentre compara.

Llegir el pensament: el receptor és com si estigués jugant a endevinar què pensa l'emissor mentre parla.

Assajar: abans que l'emissor acabi de parlar, el receptor ja està assajant el què li dirà quan acabi, no té suficient temps per escoltar el què està dient.

Filtrar: ocorre quan el receptor filtra o selecciona només allò que li interessa pel que unes coses s'escolten i altres passen per alt.

Jutjar: es tracta de no escoltar a la persona a qui s'ha prejutjat. La persona s'ha etiquetat prèviament i no se li presta atenció al que diu. S'ha de recordar que en l'escolta activa mai s'ha de jutjar.

Somiar: on l'emissor explica un esdeveniment que al receptor li recorda algun que hagi viscut.

Identificar-se: és un bloqueig molt comú. Quan l'emissor explica alguna cosa que recorda el receptor alguna li va ocórrer també a ell, és molt comú que aquest es llenci a explicar la seva experiència abans de deixar que l'altra acabi d'explicar la seva.

Aconsellar: és causa sovint que el receptor es centra més en el problema en si en la persona que ho experimenta.

Discutir: les persones discutidores de per si, semblen estar buscant de continu l'ocasió per no estar d'acord en alguna cosa i es centren en allò que no els sembla d'acord amb les seves creences o forma de pensar.

Portar sempre la raó: una discussió dominarà la inflexibilitat i certa intolerància cap a la crítica, farà que existeixi una falta d'enrequiment que sol comportar tot intercanvi.

Canviar de conversa: quan el tema de conversa avorreix el receptor intenta canviar de tema on a vegades es fa us de la broma o d'una sortida enginyosa per evitar la incomoditat d'escoltar seriosament a la persona que parla.

Per tant, alguns consells que hauríem d'utilitzar per escoltar eficaçment serien:

Mostrar empatia: és una de les claus per comunicar-se millor amb els altres, ja que proporciona una major comprensió dels problemes i la possibilitat d'oferir nous plantejaments i també la modificació dels propis.

Tenir sentit del temps: regular el temps per parlar i mesurar la pròpia participació, coneixent quan intervenir i quan mantenir-se en silenci, on haurem de donar temps perquè les persones expressin els seus sentiments.

Parafrasejar: significa verificar o dir amb les pròpies paraules el que sembla que l'emissor acaba de dir.

Confirmar o aclarir: es tracta de fer preguntes convenients referides al que la persona explica per estar content.

UNA MENT MERAVELLOSA

http://www.youtube.com/watch?v=BV9nzukUUtU

Tot i que hi ha una sèrie de pel·lícules que parlen dels diferents trastorns de personalitat i de malalties mentals, faré referència a la pel·lícula “Una ment meravellosa”, de Ron Howard del 2001”. Sols he posat el final, però si podeu, us recomano que la veieu, és molt emotiva!

Tot s’ha de dir que aquesta pel·lícula parla de la vida del matemàtic John Forbes Nash, des de la seva arribada a la Universitat de Princeton, a Nova Jersey, primer com a estudiant i llavors com a professor, on ens mostra la seva intel·ligència en matemàtiques. D’adult, descobreix que pateix esquizofrènia – paranoica, però ell aconsegueix manejar la seva malaltia gràcies al tractament mèdic, que és la seva dona, on continua treballant en aquest tema, de l'esquizofrènia on al 1994, rep el premi nobel pel seu gran treball.

Hem de destacar la brillant actuació dels dos protagonistes, en Russel Crowe i Jennifer Connelly, i també les actuacions de Paul Bettany i Ed Harris, els dos interpretant els papers de Charles i de l’espia americà que apareix en les al·lucinacions del protagonista.

L’esquizofrènia paranoica és una malaltia mental de llarga duració. La malaltia fa difícil diferenciar entre la realitat i la fantasia. L’esquizofrènia paranoica fa que la persona canviï de manera de pensar, d’actuar, de treballar i de parlar amb la resta de les persones. Els primers signes de la malaltia poden presentar-se en homes i dones a edats compreses entre els 15 i 34 anys, i aquesta malaltia és incurable on les medicines i l’orientació psicològica poden ser de gran ajuda.

Les causes de l’esquizofrènia paranoica són desconegudes. És possible que les persones posseeixin al seu cervell, una quantitat excessiva d’un químic anomenat dopamina, on la tensió nerviosa no és la causant però si que pot empitjorar els símptomes. I els seus signes apareixen lentament però també poden aparèixer molt ràpidament, on les persones que ho pateixen es poden sentir confusos, ser capaços de prendre decisions, etc., i és possible que senti(emoció i oïda) i vegi coses inexistents, també poden creure que allò fals és verdaders, on les anomenarem deliris.

Per tant, és molt difícil que les persones que pateixin esquizofrènia paranoica acabin acceptant la seva malaltia, però també és important, que les persones que hi ha al voltant de la persona malaltia també pateixen, i és aquí, on hem de front a dos móns diferents que pateixen: el malalt i les persones de l’entorn, ajudar-les en tot el que calgui.

L'ESQUIZOFRÈNIA

http://www.youtube.com/watch?v=Ygvk1xwsvAk
L'esquizofrènia és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada. És causada, probablement, per un defecte bioquímic o microestructural cerebral que a hores d'ara encara no està aclarit del tot. Existeix una gran varietat de símptomes indicadors d'esquizofrènia. Entre aquests es troben alteracions del pensament, al·lucinacions, moviments anormals i alteracions de la motivació. Cap d'aquests símptomes, però, és patognomònic de la malaltia, la qual cosa genera moltes dificultats per a emetre un diagnòstic. Es postula que diversos factors intervenen en la seva aparició, entre ells l'herència genètica, alteracions en la migració de poblacions cel·lulars durant el desenvolupament embrionari, l'ús de drogues i l'estrès ambiental. És una malaltia crònica però pot millorar amb el tractament, sobretot farmacològic. L'esquizofrènia es classifica entre les denominades “Psicosis Endògenes”, caracteritzades per una pèrdua del judici de la realitat, detenció o interrupció biogràfica, absència de consciència de malaltia (falta d'insight), símptomes egosintònics, angoixa primària i presència de fenòmens psíquics impropis (deliris, al·lucinacions). Amb el terme “endògena” es vol posar de manifest el fet fonamental que els processos psicopatològics essencials es desenvolupen a l'interior de l'ésser psíquic individual.

L'esquizofrènia es caracteritza comunament pels anomenats “símptomes positius” (exacerbacions del comportament normal) i per “símptomes negatius” (falta o disminució del comportament normal). Els símptomes positius s'agrupen sota el terme psicosi i típicament inclouen deliris, al·lucinacions i desordre del pensament. Els símptomes negatius poden incloure dificultat en la parla, emocions impròpies (incoherència afectiva) o pèrdua d'aquestes i falta de motivació. A més poden aparèixer problemes de disminució neurocognitiva. Aquestes prenen la forma de reducció o deteriorament de funcions psicològiques bàsiques tals com la memòria, l'atenció, la resolució de problemes i la cognició social. L'aparició de la malaltia habitualment té lloc al final de l'adolescència o principi de l'edat adulta, essent els homes propensos a mostrar símptomes abans que les dones.

El psiquiatra Emil Kraepelin fou el primer en agrupar el que anomenava “dementia praecox” i altres formes de malaltia mental. Aquesta classificació fou reanomenada més tard per “asquizofrènia” pel psiquiatra Eugene Bleuler quan es va veure que el nom atorgat per Kraepelin no era el més adequat per a descriure l'estat.

L'enfocament del diagnòstic de l'esquizofrènia ha tingut oposició, sobretot per part de moviments antipsiquiatria, que argumenten que classificar determinats pensaments i comportaments com a malaltia permeten el control social d'individus que la societat troba indesitjables però que no han comés cap crim. Aquest argument, diuen, és una manera injusta de classificar un problema social com a problema mèdic per a permetre la retenció forçada i el tractament de gent que mostra aquest comportament, que és una cosa que es pot realitzar sota el vist-i-plau de la legislació per a la salut mental en la majoria dels països occidentals. Més recentment, ha estat argumentat que l'esquizofrènia és només un dels extrems d'un espectre d'experiències i comportaments, i totes les persones podrien tenir experiències així en la seva vida. Això és conegut com el “model de psicosi continu” o “l’enfocament dimensional”.

Encara que no s'han identificat les causes definides de l'esquizofrènia, la majoria dels investigadors i clínics de l'actualitat creuen que aquesta malaltia és sobretot un trastorn del cervell. Es creu que l'esquizofrènia pot ser el resultat d'una mescla de predisposició genètica i l'estrés ambiental (la investigació suggereix que successos estressants poden actuar com a factor precipitant d'un episodi esquizofrènic).

També es creu que els processos en el neurodesenvolupament inicial són importants, en particular aquells que succeeixen durant l'embaràs. A la vida adulta s'ha donat particular importància al trastorn de les vies mesolímbiques que alliberen la dopamina. Aquesta teoria, coneguda com “l’hipòtesi dopaminèrgica de l'esquizofrènia”, procedeix principalment del descobriment accidental del fet que un grup de drogues que bloquegen el funcionament de la dopamina, conegudes com a fenotiazines, redueixen els símptomes psicòtics. Aquestes drogues han estat objecte d'un gran desenvolupament al voltant de la medicació antipsicòtica que, actualment, és utilitzada com a tractament de primera línia. Malgrat tot, aquesta teoria és massa simplista com per a constituir una explicació completa.